La nostra vida està plena d'espectres. Són aquests éssers que en un moment de la teva existència adquireixen una gran intensitat presencial i emocional, com si no poguessis entendre on eren abans i no poguessis concebre que algun dia abandonin el teu camí, però que amb el pas del temps es tornen vaporosos i acaben endreçats en un incert calaix de la memòria. Viuen al teu imaginari, associats a un lloc o un context, però han desaparegut de la teva quotidianitat, com empesos per una força invisible que els fa irreconciliables amb la teva agenda vital.
Aquests espectres acaben essent la perfecta evocació de la persona que has estat en moments determinats, perquè el seu contrapunt donava sentit a una manera particular de veure i viure el món. En l'acceptació de la seva condició de fugissers hi ha, al final, el desmentiment d'un vell tòpic: que les persones no canviem. El problema no és tant que no canviem, com s'acostuma a sentenciar en debats de rerefons sentimental, sinó que el canvi és col·lectiu, però no necessàriament a la mateixa velocitat. És dur d'acceptar, però gran part de les nostres relacions personals es basen en conjuntures que ens tornen la persona ideal per a un altre, i viceversa, però en l'evolució d'aquest estadi acaba havent-hi la renúncia a aquells éssers que el van fer possible. És una renúncia mútua, sovint sense rancúnies, però que ens demostra que no hi ha res permanent. Ho constata que hi hagi espectres, però sobretot assumir que tu ets l'espectre de molts altres que també t'han convertit en un ressò.
I és quan contemples fotografies que et semblen irrepetibles, quan recordes episodis amb protagonistes desenfocats, que t'adones que el veritable debat és en quina mesura aquestes persones t'han deixat un llegat tangible. Especialment en temps de xarxes socials, aquest perillós miratge en què creus conèixer algú sense mirar-lo als ulls i que et convenç de presenciar vides alienes quan es tracta de meres projeccions.
