Aquest litoral gironí que cada dia d'estiu és més atepeït i ocupat (potser, també, okupat) fa que s'hagi de tenir present que la muntanya existeix; ?almenys com un discret punt de llibre, recordatori que la lectura de la muntanya ens espera. No seríem complerts si hi visquéssim d'esquenes. Tampoc no es tracta d'ara mateix començar a grimpar, com un contraverí o una gran evasió. Senzillament, carregar les piles sentimentals.

De l'«Observatori del Paisatge» n'ha sortit una declaració d'objectius de la qualitat del paisatge de Catalunya que resumits són aquests: el paisatge ha de ser ben conservat, viu, dinàmic, heterogeni, endreçat, singular, ha de contribuir al benestar individual i social. Aquests miraments respecte de la muntanya tenen uns antecedents històrics en el massís del Montseny.

El Congrés Excursionista Català, celebrat el 1914, inicia un treball de recerca interessant-se pel sistema de Parcs Nacionals. El 1922 el diputat Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost) presenta una moció per declarar el Montseny com a Parc Nacional; no s'obté, però el rei Alfons XII dicta un decret llei de protecció del Montseny. El 1977 s'aprova la declaració de Parc Natural del Montseny. El 1978 es declara Reserva de la Biosfera, per la Unesco, única declaració a Catalunya; d'altres són Sierra Nevada i Lanzarote.

Tanmateix la protecció del Montseny és ben justificada; tant el continent com el contingut s'ho mereixen: el massís muntanyós té 1.500 espècies vegetals (al Regne Unit són 1.200). El Montseny té 275 espècies animals (les mateixes que té el parc de Doñana). Aquesta riquesa biològica es troba repartida en tres zones de vegetació: mediterrània, centreeuropea i alpina que concedeixen al Montseny una excepcionalitat per la seva situació a la Serralada. Per aquesta conjunció de singularitats, les voluntats de protecció no poden abaixar la guàrdia perquè el Montseny rep anualment més de milió i mig de visitants, amb totes les conseqüències que això comporta, entre el blanc del goig del reconeixement de tanta bellesa i el negre de les males pràctiques d'alguns visitants, que poden fer perillar la fragilitat del conjunt visitat.

Als gironins ens hauria de lleure de tenir més curiositat pel Montseny. Tradicionalment sembla un domini barceloní, tot i que el repartiment del Montseny, per administracions de Barcelona i de Girona, no és ?exactament a parts iguals, però s'hi aproxima. Per la banda gironina ens cal vèncer un retard, començant pel foment de la sensibilització popular i divulgació deguda.

Josep M. de Sagarra, un dels primers divulgadors de la magnífica singularitat del Montseny, va fer-ne aquesta precisió: «El Montseny és una muntanya humana, una muntanya perfectament comprensiva. El Pirineu és de temperament heroic, us fa sentir petits, sentireu el sublim, però el paisatge veureu que perd cordialitat, que sou una mena d'intrusos en el palau dels trons. El Montseny no és res de tot això, és amable, però us deixa la il·lusió de poder pujar a les Agudes o a Matagalls i pensar pels dintres que també tenim alguna cosa d'herois».

Amb escassa heroicitat, doncs, o gens, però amb els ulls i els cors ben disposats, els gironins ens hem de sentir més moguts pel Montseny. I a la caiguda de la tarda -quan diuen és la millor hora d'examinar les estimacions- escoltar el pàlpit poètic de Pere Ribot: «Sant Marçal vetlla el Montseny amb romànica casulla. La font apaga la sed de l'orgue de la boscúria. Matagalls és altar i creu. Per cirials, les Agudes, per retaule d'or, el cel immortal de Catalunya».