cada any s'acaba dos cops. Pels volts del 31 de juliol i pels del 31 de desembre. O sigui que s'està acabant ara o fa poc que es va acabar. Tot el que no es va culminar abans de marxar de vacances ja no s'assolirà. Només són uns vint dies laborables com a màxim, però la sensació de finir-se tot és ben real. Quan tornis renaixerà tot del no-res. Inversemblant, no?

De tota manera, entenc la sensació perquè certament tot de cop s'esfuma un mes del davant nostre. Si has demanat alguna cosa a un proveïdor és possible que no et serveixi fins al cap d'un mes. O si vols algun document administratiu és molt probable que també et facin esperar aquest mes fantasma. I el cert és que amb la major part del món amb qui ens relacionem no passa ben bé això. Sí que es fan vacances però no tothom alhora i totes seguides. No hi ha pànic quan algú agafa vacances durant l'any (encara que no sigui en el període on més gent les fa) perquè per regla general una setmana o dues no són dramàtiques per l'activitat de l'empresa o organització. Precisament, abans-d'ahir una notícia informava que cada any hi ha menys establiments que tanquen tot l'agost. Potser estem transitant cap a una societat més continuada en els serveis on no hi hagi aquesta aturada cada estiu. Que el món s'acabi una mica però no del tot. Semblant a com s'acaba a final d'any. Que hi ha coses que han d'entrar en aquell exercici comptable o en aquella memòria d'activitats, però que si no s'aconsegueix no cal esperar-te un mes per tornar a emprendre l'activitat.

I dit això, el món se m'acaba una mica i us retrobaré en quinze dies. Ara, com diria Xavier Grasset, «el món s'acaba, però s'acaba bé».