Cartes

Jesús Domingo Martínez. Girona

Dos terroristes pertanyents a l'autodenominat Estat Islàmic han degollat un sacerdot i han ferit a diversos ostatges que han retingut dins d'una església, a la localitat de Saint-Etienne du Rouvray, a l'Alta Normandia francesa dimecres passat, 27 de juliol. La violència absurda, com ha assenyalat el papa Francesc, ens colpeja en aquest cas amb especial dolor i horror, perquè s'ha produït en una església, un lloc sagrat en el qual s'estava anunciant l'amor de Déu durant la celebració de l'eucaristia. Qualsevol atemptat és repudiable, però el produït en aquest cas el considero execrable.

Tothom busca

el mateix?

Àlex rubio i quintana. puigcerdà

La societat hem d'aprendre a distingir quins són els propòsits de les persones que apareixen a la nostra vida. Moltes vegades aquests propòsits són per un benefici propi, altres vegades són per un benefici comú i hi ha cops que simplement és casualitat.

Em vull centrar en els famosos, sobretot joves, per la seva facilitat de crear fans del no-res. Per mala sort és així. Des del moment que un jove, per un motiu o altre, comença a ser un referent per a altres joves es pensa que qualsevol nouvingut a la seva vida és un fan. No els critico, però hauríem de saber distingir i no posar tothom al mateix sac.

Està clar que hi haurà molts seguidors interessats d'estar en contacte amb tu, però probablement hi haurà algú que també voldrà contactar amb tu i no serà especialment per elogiar-te o aconseguir un autògraf. Poden voler parlar amb tu d'alguna cosa més seriosa que no pas pel simple fet d'haver parlat amb un «famós». El problema de posar a tothom al mateix sac és la manera especialment descarada amb què poden arribar a ignorar els pobres desvergonyits que s'han atrevit a obrir un xat de Facebook.

Preguntes sense resposta i llargues esperes per aconseguir un vist.

Un restaurant original

francesc a. picas. la jonquera

M'han explicat que a Madrid existeix un restaurant internacional, especialitzat en fer truites d'ous. Tenen gallines de diferents races i les truites les fan amb ous acabats de pondre.

Si un espanyol demana una truita amb patates, o sigui, una truita a l'espanyola, agafen una gallina monàrquica. Quan la gallina fa l'ou, després de cantar ki-ki-ri-kic, interpreta l'himne d'Espanya.

Si un francès els demana una truita a la francesa, escullen una gallina republicana, i en fer l'ou, la gallina al mateix temps de cantar ki-ki-ri-ki, entona La Marsellesa. Tot fet i cuinat en presència del client.

Però, si un català demana un ou ferrat, el restaurant li diuen que no tenen gallines catalanes. Que totes han fugit. Eren independentistes.

El Museu Picasso

Jordi Pausas. París

El nou director del Museu Picasso de Barcelona, Emmanuel Guignon (Besançon, 1959) , expert en les avantguardes històriques i l'art europeu de postguerra, acaba de declarar que té com a objectiu relacionar l'obra de l'artista malagueny amb la dels grafistes abstractes i esotèrics que en exclusiva són presentats en el Museu d'Art Contemporani (Macba), la Fundació Miró i l'Arts Santa Mònica.

El museu Picasso de Barcelona és visitat per un milió de persones (el 70% turistes). És evident que Picasso i Dalí són els artistes més cèlebres i incontestats de la contemporaneïtat. És per això que no s'acaba d'entendre que l'un i l'altre estiguin vetats en el Macba pel «pecat de ser figuratius». Així, esdevé inacceptable, grotesc i inoportú, introduir els esoterismes abstractes en el Museu Picasso -com ho ha fet el Museu Nacional d'Art de Catalunya (Mnac). Els arguments -obscurs i inextricables- esgrimits pels mandarins de la cultura oficial són un barret de rialles...

Un país desgraciat

Catherine Perelló. Presidenta de SOS Empordanet

Encara no s'ha acabat la crisi i les empreses constructores ja comencen a plantar les grues i a fregar-se les mans... A poc a poc aquells paratges que en els últims anys semblaven que s'havien escapat del pes del formigó comencen a tremolar.

La platja de Pals, Aiguablava, Vulpellac... cales verges, pinedes davant del mar, camps de conreu cauran sota el pes de les excavado?res i s'ompliran de centenars d'apartaments anodins que aniran passant d'una mà a l'altra omplin la butxaca sempre dels mateixos, amb el vistiplau dels nostres governants.

I un cop més, la fam de diners i l'ambició d'uns pocs, acabarà destruint un país petit i fràgil amb el silenci de tots...

Com deia Gandi, «la pitjor tragèdia del mal dels dolents és el silenci dels bons.»

«Papá ven en tren»

Àngela Ferrer Mató. girona

Fa uns quants anys aquest eslògan apareixia a gairebé tots els mitjans de comunicació. Penso en avui dia: Quin sentit tindria desitjar que l'ésser estimat vingués en tren? Constants i notables retards, estacions en pèssimes condicions, poques facilitats a l'hora de comprar el bitllet que és més car per taquilla que per les màquines, un inconvenient per molta gent, ja no tenen horaris en paper, només per internet (i qui no en té o no sap fer-ho, gent gran per exemple doncs a fer-se...), revisors poc amables,... Renfe és un desastre amb els trens atrotinats, unes catenàries que cauen al primer llampec... misèria rere misèria! Ara hauríem de pregonar «Compte pare, no se t'acudeixi venir en tren que t'esperem per sopar!»

La «revolució» que comença avui

Pedro J. Piqueras Ibáñez. Girona

Resulta evident avui que no falten raons per fer un judici pessimista sobre la nostra realitat, la de la societat actual, tantes vegades marcada per la violència i la injus?tí?cia. No obstant això, el Papa a Cracòvia ha estat meridianament clar amb els joves, no ha estalviat un gram de cruesa en les descripcions que els ha fet. Però també els ha obert els ulls sobre el potencial transformador de l'Evangeli, comen?çant per la quotidianitat, per l'ordinari, per l'entorn proper i immediat de cadascú. Podem afirmar, sense entrar en manies, que la «revolució» de Cracòvia comen?ça avui mateix.