Imaginem que estem al 1996. Un vident surt per televisió i prediu que, en 20 anys, hi haurà atemptats gihadistes freqüents a França i Alemanya que causaran la morts de civils. La resposta de l'audiència hauria estat d'hilaritat. Doncs bé, aquesta ha estat la realitat durant el mes de juliol passat. La pregunta és: com enfrontar-se eficaçment a això?

Automàticament, sorgeixen dues classes de respostes. D'una banda, l'autoritària sense matisos. És a dir, la que buscarien els gihadistes, a partir d'un mecanisme d'acció-reacció: deportacions massives, criminalització del col·lectiu musulmà... de manera que aquest vagi engruixint les files de la radicalitat, en la «guerra contra l'infidel».

De l'altra, la bonista. La de prevenir la islamofòbia (encoratjada per populismes de tota mena), amb una actitud paternalista cap als musulmans, obviant la por de la societat davant d'un terror que actua en qualsevol lloc i sense exigir que els responsables de la comunitat musulmana aïllin els seus elements radicalitzats. No deixa de ser paradoxal, per exemple, que en una ciutat del canvi (Barcelona) es vulgui facilitar la construcció d'una mesquita, quan França vol prohibir el finançament de les activitats en moltes d'elles, sospitoses d'encoratjar el gihadisme.

Probablement, la resposta intel·ligent resideixi a no cedir davant el terror (com ha expressat la cancellera Merkel, en rebutjar canviar la seva política migratòria), combinada amb una política àgil en matèria d'expulsions d'il·legals i un control efectiu d'excombatents a Síria tornats a Europa... sense descuidar que es comenci a instruir la població amb consells bàsics d'autoprotecció (tal com succeeix a Israel, des de fa anys). El probable, però, és que no succeeixi i que els diferents països inclinin la balança cap a una o altra de les respostes descrites.