Fa molts anys vaig llegir, em sembla que a Ador?no, segons Vázquez Montalbán, que la burgesia moriria, però tindria temps de sobres per corrompre els seus fills. He vist les ments més privilegiades de la meva generació vendre la seva intel·ligència, la seva trajectòria, no per donar de menjar als seus fills (això ho justifica gairebé tot), sinó per la piscina i el col·legi bilingüe. Els treballadors francesos amb la fàbrica a mig tancar i el carbó que els arriba a l'engonal, votaran Le Pen. Com els seus veïns anglesos de l'erm de la cervesa pixada van votar brexit. No sabem què pensa el front obrer del PP, són discrets, però coneixem la milícia polonesa i hongaresa de desocupats ferotges.
Per terrible que sigui l'adversari no tanquis els ulls, no descarreguis el cop sobre una pobra àvia jue?va. O sobre un marieta innocent o un president negre, més aviat mo?reno de verd Kenya. Que és el que sol passar, una i altra vegada, i el que està passant als Estats Units amb Donald Trump, que Michael Moore dóna com a guanyador a les pròximes presidencials. Trump advoca per reforçar fronteres i reo?brir fàbriques. No és important que ho faci, sinó que la gent cregui que ho farà i cada vegada hi ha més convençuts a Michigan, Ohio, Pennsilvània i Wisconsin, els més castigats per reconversions industrials.
Com si no ho sabéssim ja, la ma?quinària demòcrata va conspirar intensament -ja hi ha una víctima política- perquè fos la impopular i tramposa Hillary Clinton qui guanyés i no Sanders, el preferit de la base demòcrata. I dels votants. Pérez Andújar en el seu Dicciona?rio enciclopédico de la vieja escuela contempla El quart estat, el quadre que va inspirar a Bertolucci la seva colossal Novecento i pensa en els lemmings, aquests conillets que, segons sembla, només se suïciden en massa en la fantasia de Walt Disney. Aquells obrers potser no avancin, com els lemmings de Disney, cap al precipici, i només estan aturats, adormits com Blancaneus. Però a veure qui els desperta amb un petó, suats i amb barba picant com estan.
