Teatre. Tots aquests crits, aquest esquinçar-se les vestidures perquè en una exposició sobre franquisme, censura i memòria històrica hi haurà una estàtua eqüestre de Franco, no són res més que teatre. No és ni tan sols ignorància, per més que aquesta no falti en bona part dels independentistes cridaners. És només fer veure que els indigna allò que els han dit que els ha d'indignar. De la mateixa manera que es vesteixen com els diuen i es col·loquen allà on els ordenen l'11-S, repeteixen ara que és inconcebible que en una mostra sobre franquisme hi hagi una estàtua d'en Franco (!). El fons de la qüestió és un altre: Ada Colau. No suporten, primer, que una nouvinguda que no pertany a les famílies que s'han repartit la ciutat des de sempre sigui alcaldessa. I segon, que la capital catalana tingui altres prioritats abans que declarar-se independentista. Una cosa té relació amb l'altra, és clar, ja que algú que arriba a l'acaldia després d'haver estat al costat de la gent del carrer sap quines són les prioritats d'aquesta i què li és superflu.

Ada Colau va acabar l'any passat amb la missa del 18 de juliol al castell de Montjuïc, que se celebrava des de sempre, i que cap alcalde abans d'ella havia gosat prohibir. Ni els socialistes ni Trias, el qual inclús va criticar la prohibició perquè suposava "buscar problemes on no n'hi havia". O sigui, que si fos per CDC, PDF, MILF o com es digui ara, la missa pels caiguts per Déu i per Espanya se seguiria celebrant a Barcelona, no fos que 40 anys després de la mort de Franco vetar-la portés problemes. Però ara toca cridar contra la imatge d'una exposició.

Si Ada Colau volgués que de debò l'estàtua de Franco fos educativa, hauria de posar als seus peus una placa que digués: "Només una ínfima part de catalans es van oposar a aquest que hi ha aquí sobre. La gran majoria li van donar suport o van mirar cap a un altre costat, i els hereus d'aquests són els que ara més criden perquè està aquí exposat".