Erich Fromm a l'inici de l'Art d'estimar (1956) afirma que l'amor és un art, que requereix coneixement i esforç, i diferencia l'amor veritable de la sensació agradable de l'enamorament momentani i més superficial. Segons Fromm, "la satisfacció en l'amor individual no pot ésser assolida sense la capacitat d'estimar el proïsme, sense una veritable humilitat, valor, fe i disciplina. En una cultura en la qual aquestes qualitats són rares, també ha d'ésser rara la capacitat d'estimar".

Mig segle més tard Zygmunt Bauman, a Amor líquid (2003), confirma el pronòstic de Fromm, i conclou la dificultat d'assolir el veritable amor en la nostra cultura del consum, partidària de productes fets per a consum immediat, i de les solucions ràpides, la satisfacció instantània, de resultats que no requereixen esforços prolongats, i de garanties de devolució.

Bauman distingeix el desig de l'amor. Afirma que: "el desig és l'anhel de consumir, d'absorbir, devorar, ingerir i digerir..." Per altra banda, continua afirmant, l'amor és l'anhel de voler i preservar l'objecte estimat. Un impuls centrífug, a diferència del centrípet desig. Si el desig ansieja consumir, l'amor ansieja posseir. Mentre la satisfacció del desig és propera a l'aniquilació del seu objecte, l'amor creix amb les seves adquisicions i se satisfà amb la seva durabilitat. Si el desig és autodestructiu, l'amor s'autoperpetua .

Segons Bauman, avui, fins i tot resulta excessiu parlar de desig, i escau més parlar de ganes. I afegeix que, així com avui els centres de compres estan dissenyats tenint en compte la rapidesa amb què les ganes apareixen i desapareixen, per aquell deixar-se portar pel que el comprador es rendeix a les ganes en lloc de seguir un desig, també en el cas de les parelles sexuals es tracta de satisfer les ganes i no de seguir un desig, per tal de deixar la porta oberta "a altres possibilitats romàntiques".

Bauman també posa de manifest que així com les relacions d'afinitat sempre són el resultat d'una elecció, el parentiu està purament i simplement predeterminat. Però l'afinitat ambiciona ser com el parentiu: incondicional, irrevocable, indissoluble. A diferència dels vincles d'afinitat, en el "viure junts (i esperem a veure com funciona i a on ens porta això)" hi ha unes intencions són modestes, i no es fan promeses. Bauman fa ús d'aquesta imatge per descriure la realitat actual del viure junts: "Els ponts són inútils si no cobreixen tota la distància entre ambdues costes, però en el viure junts l'altra costa està envoltada per una calitja que mai es dissipa, una calitja que ningú desitja dissipar i que ningú intenta dispersar. No se sap que es veurà si la calitja s'esvaeix, i no se sap si en realitat hi ha alguna cosa sota la calitja."

Bauman conclou que: "La unió que implica viure junts i la unió del parentiu són dos universos diferents, cada un amb el seu propi espai-temps, cada un complet en si mateix, amb les seves pròpies lleis i la seva pròpia lògica". I que "no hi ha manera de saber, al menys no de manera anticipada, si el viure junts resultarà una ruta pública o un carrer sense sortida". Això crea als membres de la parella una gran incertesa, de la qual se'n ressenten no només ells sinó les xarxes de parentesc que generen, que se senten fràgils i amenaçades, amb límits confusos i conflictius, i objecte sovint de lluites judicials.

Segons Bauman la relació pura, concepte desenvolupat pel sociòleg anglès Anthony Giddens, tendeix avui a ser la forma predominant de relació. La relació pura s'estableix en funció del que cada persona pot obtenir. I "és continuada només mentre ambdues parts pensen que produeix satisfacció suficient perquè cada individu romangui en ella".

Però si les dues parts de la parella són conscients de que "comprometre's en una relació no significa res a llarg termini", el que augmenta és la seva inseguretat. "I quan els amants se senten insegurs, tendeixen a comportar-se de manera poc constructiva, tractant de complaure o de controlar, fins i tot amb agressions físiques: totes elles actituds que inciten encara més a fugir la parella".

La revolució sexual i la societat de consum han idealitzat el sexe com a font de felicitat, de manera que avui molts aspiren a viure el sexe com una relació pura. Segons Bauman, conceben el sexe com a autosuficient i autònom, esperen que "s'aguanti sobre els seus propis peus", i que no serveixi a cap altre propòsit que el plaer i el gaudi. Però viure les relacions sexuals de forma desvinculada de l'amor i de les normes morals situa avui a la persona en un mar d'incerteses que afecten aspectes centrals de la seva existència. Bauman destaca l'ambigüitat de l'encontre sexual: "... es tractava del primer pas cap a una relació o era la seva coronació i termini?", en contrast amb la certesa del matrimoni, que per Bauman, representa l'acceptació de que els actes tenen conseqüències (al menys existeix una declaració d'intencions d'acceptar-ho mentre dura el vincle).

Podem concloure que, en últim terme, estem davant de dos grans models de relació de parella. Un basat en l'amor a l'altre, en la confiança, en el compromís, i en la responsabilitat envers l'altra persona i els fills que resulten de l'amor mutu. Aquest amor crea el marc estable i de confiança que necessiten tant els fills com els membres de la parella per a una vida bona. I un altre model en el qual, tot i els sentiments cap a l'altre, en últim terme preval l'amor a un mateix, el propi desig, i una llibertat entesa no com a capacitat per a comprometre's sinó com a absència de vincles forts, i menys encara irrevocables. En el primer model la vida constitueix un relat, un projecte compartit que té sentit i coherència, amb les dificultats, entrebancs i errors propis de tot projecte humà. En el segon model la vida esdevé un seguit d'experiències úniques i limitades en el temps, sense una perspectiva previsible, sense altre fil narratiu ni cap altre sentit que el de satisfer en cada moment els propis interessos i desitjos.