Dijous 28 de juliol, l'actual president del Govern en funcions va acceptar ser candidat a la Presidència del Govern d'acord amb el que preveu l'article 99.1 de la Constitució. No obstant això, fonts del Govern i, per tant, si més no, pròximes a Mariano Rajoy, han declarat que això no l'obliga a presentar-se al debat d'investidura si no té els vots necessaris -majoria absoluta en primera volta (176 vots) o simple en la segona -més vots a favor que en contra-. Com a argument, abstrús com pocs, han al·legat que l'article 99.2 ?-el que preveu que el candidat "exposarà davant el Congrés dels Diputats el programa polític del Govern que pretengui formar i demanarà la confiança de la Cambra"- s'emmarca en un moment processal que afecta la dinàmica parlamentària (sic). En altres paraules, Rajoy seria una mena de "gat polític de Schrödinger": podria ser candidat -estaria viu- o no -estaria mort- alhora i no tindríem resposta mentre no es convoqui la sessió d'investidura.

Però a diferència del felí de Schrödinger, a Rajoy ningú el va ficar a la força a la "caixa" de la investidura, ja que el líder del partit més votat en les eleccions del passat 26 de juny no estava obligat ni política ni jurídicament a assumir aquest compromís, com tampoc ho estava després dels comicis del 20 de desembre, moment en què es va descartar de manera expressa. Ara bé, si en el moment present ha acceptat ficar-se en la "caixa", un mínim de lleialtat a les normes constitucionals, i no a les lleis subatòmiques, l'obliga a presentar un programa de govern i demanar la confiança del Congrés dels Diputats, ja que l'acceptació pressuposa que ja ha valorat prèviament les possibilitats que té de ser investit i ha assumit el risc de no ser-ho. No es tracta, doncs, d'acceptar l'encàrrec i valorar després si es presenta, sinó d'analitzar i negociar els possibles suports i després assumir el compromís d'intentar-ho. I se suposa que alguna cosa haurà explicat al Rei sobre això perquè aquest l'hagi proposat per al càrrec a través de la presidenta del Congrés. És a dir, i per seguir amb l'analogia del gat de Schrödinger, aquí no ens movem en el món de les lleis quàntiques, on cal concebre un gat viu i mort al mateix temps, sinó en el de les normes constitucionals, que "contaminen" els experiments polítics i obliguen a resoldre si el gat és viu o mort.

Per aquests motius, em sembla absurd, en termes constitucionals, que es pugui demorar algunes setmanes la sessió d'investidura o que, arribat el cas, Mariano Rajoy declini presentar-se davant el Congrés dels Diputats per demanar la seva confiança, incomplint així el mandat exprés de l'article 99.2. Això no obstant, si res passés i Mariano Rajoy fugís de les responsabilitats que ha assumit no seria possible "sanció" jurídica, s'ha d'iniciar un nou procés de consultes del Rei amb els representants designats pels grups polítics amb representació parlamentària, no començant a comptar el termini de dos mesos per a la celebració de noves eleccions fins que hi hagués una primera votació d'investidura fracassada.

Tot això evidencia que, entre les nombroses i profundes reformes que necessita la Constitució de 1978, caldria modificar l'article 99 de la Constitució, evitant, en la mesura del possible, situacions com l'actual; una possible solució seria que el termini de dos mesos per convocar eleccions es comptés des de la data de constitució del Congrés dels Diputats, cosa que agilitaria el procés i faria innecessària una primera temptativa fracassada d'investidura.

Però mentrestant convindria que Rajoy, tan procliu a la banalitat, exercís una mica de coherència i passés del món polític quàntic al món polític real, aclarint si està viu o mort políticament.