ACatalunya el procés independentista sembla que continua endavant. Almenys les declaracions del president Puigdemont van en aquest sentit. De tant en tant algun estirabot de la CUP recorda que en el camí cap a Ítaca ningú no es pot adormir i d'altra banda el diputat Joan Tardà apareix contínuament a TV3, fent memòria que no hi ha alternativa. Segur que Rajoy i la seva colla continuaran fent independentistes a dojo. No han entès res i difícilment reaccionaran per intentar cercar acords perquè el xoc de trens tingui el mínim de lesionats possibles.

Fa pocs dies vaig sopar amb en Jordi Pujol. Era una nit calorosa de juliol i el president confessà que ell també es va tornar independentista, malgrat que al llarg de la seva trajectòria política sempre havia intentat l'entesa amb l'Estat espanyol. Però ell veu que ja no hi ha possibilitats d'acord i que malgrat les dificultats i els dubtes ara és el moment de posar-se al costat del govern de la Generalitat de Catalunya i tirar pel dret, malgrat tots els entrebancs que puguin arribar des de Madrid. Escric aquest comentari de Pujol perquè després de tres hores d'intensa conversa continuo pensant que ni a Catalunya ni a Espanya hi ha avui un polític de la seva talla, de la seva capacitat intel·lectual i d'anàlisi de la realitat que ens envolta no només a casa nostra, sinó al món.

La seva obra de govern fou llarga. Potser un pèl massa i tot, però validada per diverses majories absolutes. Convergència va ser el pal de paller que avui manca a la política catalana. Sóc dels que pensen que difícilment un país pot aspirar a grans fites sense un gran partit. Ja estem veient què passa avui a l'Estat espanyol i com va acabar la trajectòria d'Artur Mas, que fou víctima dels capricis de la CUP.

Sota el meu criteri, la desaparició de Convergència és un gravíssim error. De ben segur havia de superar una etapa complicada, però no voler assumir un passat provoca un futur molt pobre. La nova formació del PDC ha perdut els grups a les Corts i al Senat, la qual cosa suposa un impacte econòmic fort i que complica encara més el dia a dia. Però allò més preocupant és que en les darreres eleccions la llista encapçalada per Francesc Homs en algunes comarques fou la cinquena o sisena força política.

Mas i els seus col·laboradors sempre han dit que sense Convergència no hi hauria independència. De moment, CDC ja no hi és i el PDC haurà de prendre un relleu ple de dificultats. Amb menys d'un 20% de vots difícilment podran aspirar a grans responsabilitats i molts dels seus antics electors ja han fet el pas cap a ERC i cap a altres opcions electorals. Recuperar-los no serà una tasca fàcil i menys amb dirigents de la JNC que són una mena d'escolanets d'ERC.

Oriol Junqueras en les seves aparicions públiques cada dia sembla més moderat. Aquells discursos abrandats ja els deixa a altres dirigents de Junts pel Sí, una fórmula electoral que ja no es repetirà més. A ERC li correspon ara, davant els dubtes del PDC, formular una proposta capaç d'engrescar la gent. Si el futur de Catalunya depèn de pactes semblants als d'ara al Parlament, les aspiracions del país seran molt minses. Es necessita més que mai partits forts que liderin un projecte amb uns objectius finals. Ara que Espanya viu uns moments de feblesa molt important -vuit mesos amb un govern en funcions- hom té la impressió que Catalunya no ho ha sabut aprofitar a causa de la boira que avui envaeix la política catalana i molt especialment els partits independentistes.