La legislació actual va en contra de la cultura. La llei de pensions en vigor des del 2013 condemna els creadors de més de 65 anys a triar entre cobrar la pensió o cobrar drets d'autor. Els escriptors i altres artistes més veterans s'han de jubilar. Molts han hagut de deixar de publicar. Aquesta llei no es pot entendre des de cap altre punt de vista que no sigui un atac directe a la cultura, com el 21% d'impostos que constreny el món cultural. Potser tot això porti a fer servir una «tapadora», com als Estats Units a l'època de la caça de bruixes, quan escriptors i guionistes de cinema per continuar treballant havien de firmar amb pseudònims o amb un nom que no era el seu. Les associacions d'escriptors han demanat el cessament immediat de la campanya que aboca els afectats a escollir entre continuar en actiu o la jubilació. És una censura encoberta, una ferotge prohibició. El Govern en funcions no fa cas de les associacions. Va a pinyó fix. Hi ha autors multats i altres que han perdut la pensió per haver cobrat drets d'autor. Els escriptors no són un col·lectiu que pugui causar problemes i tenen poca força ?reivindicativa. A Catalunya només un 10% d'autors poden viure del que escriuen. La llei causa un perjudici al desenvolupament intel·lectual, anul·la que es pugui continuar publicant durant la maduresa. Es priva la societat d'aportacions que puguin fer els creadors en una etapa de la seva vida en què el grau de maduresa, experiència i saviesa haurien de ser cuidades i no rebutjades. Molts escriptors perceben pensions de feines que no tenen a veure amb l'escriptura. Així ens trobem que un cop s'ha treballat doble tota la vida, compaginant altres feines remunerades amb l'escriptura, al final se'ls penalitza i multa. Una falta de respecte monumental sobretot a l'hora de poder acabar l'obra amb escrits de maduresa, memòries o fins i tot obres completes. El sistema tributari castiga l'escriptor. Hi ha maneres més obtuses d'atacar la cultura, com engarjolar ?titellaires o perseguir cantants de rock, aquesta és més callada però més efectiva, ja que, d'un sol cop de destral s'ataca tota una generació, abocant-la al silenci. Representa que pels polítics del govern actual dels seixanta-cinc anys en amunt l'escriptor ja no té res més a dir, que ja ha emprenyat prou. La feina intel·lectual és vista com si es tractés d'una feina motora i industrial que no es pot exercir durant tota la vida. No paga la pena donar-hi voltes, l'objectiu és clar: esborrar del panorama una franja de la població menystenint la seva feina. Així, l'escriptor passa a ser un personatge inútil, algú a qui s'ha d'apartar al marge de la societat. Mort en vida. Potser després d'haver mort físicament algú pugui publicar les novel·les escrites durant la vellesa. O no? Qui se'n durà els guanys, llavors?