Fa tres nits, a l'Escala, Quimi Portet va tornar a donar una plantofada a la suposada èpica del rock de grans estadis. La seva proposta, de quilòmetre zero, aposta pel joc de proximitat i la connexió alegre amb l'audiència. Si s'ho proposés, podria ser el germà guapo que els Marx es van deixar pel camí.

Veure'l en acció, en companyia de Jordi Busquets, Antonio Fidel i Ángel Celada, va ser un regal. Un dels moments termonuclears del xou? Quan es va transformar en un anticrooner, en un Sinatra desestructurat per interpretar Sunny day. El dia que siguem independents, ha!, l'enviarem a Eurovisió amb aquesta peça i els europeus, sobretot els suecs, es quedaran més parats que un ficus.

Òs bipolar, el seu novè treball, resulta tan recomanable com tots els anteriors. I si no em fallen els comptes, ara ja ha enregistrat tants discos tot solet com els que ha fet en companyia de Rápidos, Burros i El Último. Reencarnat en astre intercomarcal, Portet ha anat bastint un continuum líric coherent, atípic, inimitable i ple de perplexitats emocionants. De vegades, el músic es vol posar mig transcendent però, al final, se li escapa el riure per sota els versos, les cantúries i els guitarrejos. Cosa que els somiatruites li agraïm moltíssim.

Portet ja pot guarnir-se amb tota la modèstia que vulgui, que és un poeta i un creador de primera. Un autodidacta alletat a la Universitat de patafísica de Folgueroles, amb un campus on pasturen unes vaques tan espirituals i espirituoses que són l'enveja d'Oxford, Cambridge i Hogwarts.