Lconvenció del partit Demòcrata ha nominat Hillary Clinton com a candidata a la presidència dels Estats Units. És una bona notícia. Després d'un negre, sembla per fi haver arribat el torn que una dona sigui presidenta i la notícia és doblement bona: pel que en si representa de ruptura de fronteres i perquè mai ningú ha arribat amb millor preparació que la que té Clinton. Per personalitat, força, tenacitat, formació, experiència, caràcter, ambició... Una dona que porta a l'esquena quatre dècades de servei públic durant les quals ha estat primera dama, senadora, secretària d'Estat i candidata del seu partit a la nominació presidencial el 2008. Una dona que no es va limitar a ser l'esposa del president Bill Clinton sinó que va tractar, ja llavors, de fer una important reforma sanitària (encara que no tingués èxit) i que les ha vist de tots els colors tant en la seva vida pública com en la privada, sense perdre la dignitat o les bones formes en cap moment. I una dona no ho té fàcil als Estats Units, on no arriben al 20% del Congrés i només hi ha sis governadores en un total de cinquanta estats. Hillary és una dona determinada, amb un objectiu clar en la seva vida i ha sabut perseguir-lo sense desmai fins avui.

He conegut i tractat Hillary Clinton quan ella era secretària d'Estat i jo ambaixador als Estats Units i he vist de prop la seva habilitat per lluitar amb els problemes internacionals i el respecte i l'afecte que es va guanyar durant aquests anys entre el personal del Departament d'Estat, que la va acomiadar amb una llarga ovació. I crec que el principal problema que enfronta ara és ser jutjada pels seus mèrits i defectes i no pel fet de ser dona, encara que reconec que aquesta dada probablement també li donarà molts vots. Però el que importa en un dirigent no és el seu sexe sinó la seva capacitat de lideratge i ja hi ha qui qüestiona la d'una dona per ser comandant en cap de l'exèrcit més poderós del món, embolicat en diversos conflictes i que pot haver d'enfrontar-ne d'altres durant el seu mandat. Respondria a aquestes crítiques argumentant que Clinton ha servit durant vuit anys la Comissió de Forces Armades del Senat i ha estat involucrada com a secretària d'Estat en crisis tan diverses com Síria, l'Iraq, Afganistan, Iran i Líbia, o en la mateixa operació que va acabar amb la vida de Bin Laden a Abbottabad el 2011. Si peca per alguna cosa és justament pel contrari, ja que Clinton és una persona que, com diu Micah Zenko, se sent «còmoda amb els militars» i que té «una llarga història de ser generalment favorable a iniciar intervencions militars i a expandir-les». Ella mateixa va dir el 2008 que «jo crec en la diplomàcia coercitiva». Per això va avalar la intervenció de Bush a l'Iraq tot i que després va matisar que ho va fer «sobre la base de les dades i seguretats que tenia en aquell moment», per acabar finalment reconeixent que «va ser un error». També va donar suport a l'augment de tropes per a l'Afganistan el 2009, i la intervenció a Líbia el 2011 que va acabar amb Gaddafi i que ha portat Obama a reconèixer que «el pitjor error» de la seva presidència ha estat no haver donat atenció a l'escenari postconflicte en aquest país. I encara que Hillary Clinton es diu contrària a les operacions amb drons a l'Afganistan, de fet el Departament d'Estat només es va oposar a un ?parell (entre unes 300) durant el seu mandat. Explico això perquè Clinton pot equivocar-se, com qualsevol, però no és una dona a la qual li tremoli el pols quan cal prendre decisions i que és més falcó que colom. Amb els seus avantatges i inconvenients.

Perquè Clinton té també molts detractors que la veuen massa enganxada als interessos de l'establishment com per ser capaç de dur a Washington el canvi que molts consideren necessari. I citen com a prova el suport que va rebre del lideratge del partit en perjudici de Sanders, com han revelat correus electrònics publicats per hackers (russos?). O que creuen que és massa dependent de Wall Street i dels interessos del gran capital com per confiar-hi. També se l'acusa de no tenir conviccions i d'atendre en tot moment el canviant humor de l'opinió pública, com quan el matrimoni Clinton va fer una enquesta abans de posar nom al seu gos. Més greu és l'abandonament del seu suport al Tractat Comercial Transpacífic després de rebre fortes crítiques tant des del costat de Trump com del de Bernie Sanders i adonar-se que la seva postura li treia vots. També s'ha qüestionat la seva «negligència» en usar un servidor privat per les seves comunicacions oficials (tot i que l'FBI hagi conclòs que no va comprometre la seguretat nacional) o la seva gestió de la mort a Bengasi de l'ambaixador nord-americà... No són crítiques menors i a més Trump fa una campanya molt bruta en contra seva, cosa que potser explica que Clinton no aconsegueixi distanciar-se'n prou en les enquestes, encara que no hi hagi comparació possible entre ells. Al meu parer, Trump convertiria el món en un lloc molt menys segur i bastant més barroer.

Encara queda molta campanya i al final confio que guanyarà Hillary encara que sense l'entusiasme que va envoltar l'arribada d'Obama a la presidència... I ella continuarà el seu llegat. Tant de bo.