E l meu fill està mirant a la tele un partit de vòlei platja en els Jocs de Rio. A la graderia, que és a la mateixa platja de Copacabana -segons repeteix el locutor-, hi ha molt pocs espectadors: cent, potser, no gaires més. El mateix va passar en un altre partit de waterpolo que el meu fill va mirar ahir o abans-d'ahir: amb prou feines hi havia espectadors a la piscina, encara que el locutor s'esforçava per narrar amb molt de dramatisme les incidències del matx. I el mateix, imagino, deu ocórrer en moltes altres proves d'esports minoritaris: la gimnàstica d'anelles, l'esgrima, la doma olímpica, el tir amb arc, el llit elàstic, el bàdminton, el piragüisme d'aigües tranquil·les (que és diferent, segons llegeixo, del piragüisme d'aigües braves), i tants i tants altres esports així. A qui interessen? Qui va a veure'ls? I ho dic amb admiració, que consti, cap a aquests solitaris espectadors d'uns esports que a penes tenen seguidors al món.

En els Jocs de París, el 1900, el croquet era modalitat olímpica, encara que només va aconseguir atreure un únic espectador. Em pregunto si aquest solitari espectador devia ser Marcel Proust, però de seguida l'amable senyor Google m'aclareix que va ser un anglès que va acudir especialment des de Niça a París a contemplar la competició. Quan es parla d'esperit olímpic -una cosa que ningú sap definir gaire bé-, me'n recordo d'aquest únic espectador d'un esport que no interes?sa?va a ningú i que va viatjar des de Niça a París per veure un partit de croquet. En els jocs següents, per cert, el croquet va ser eliminat de les competicions per falta d'interès. Però també penso en aquests espectadors de waterpolo o bàdminton o esgrima, que formen una mena de societat secreta, igual que els numismàtics o els col·leccionistes de trastos estranys (singles dels Flamin' Groovies, llau?nes antigues de Coca-Cola, aneguets d'hule). I aquí estan, animant els seus equips en unes graderies mig buides, igual que els votants d'aquests partits que només obtenen mil o dos mil vots, però que tot i així mai renuncien a seguir votant el mateix: votants heroics, disciplinats, acostumats des de sempre a la derrota.

El croquet no és l'únic esport estrany que alguna vegada va ser olímpic. N'hi va haver altres: l'escalada de corda, per exemple, que no va durar gens com a esport, o el duel a pistola (Déu del cel, imaginin que aquest esport fos olímpic ara), encara que els partici?pants en el duel a pistola no es disparaven l'un a l'altre, sinó a un maniquí de guix. I hi havia altres esports igual de rars que van desaparèixer per falta de públic: el salt de longitud a cavall, l'estitrada de corda (al col·legi jugàvem a aquest meravellós esport, sense saber que una vegada, ai, havia estat olímpic), o el tir al colom (avui dia el boicotejarien els animalistes), o el busseig, o les carreres de bicicleta tàndem, que tampoc van despertar el suficient interès i van ?desaparèixer sense deixar rastre. Hi ha res més trist que aquests esports olímpics que ningú recorda? ¿I hi ha alguna cosa més trista que els rècords i les victòries que tampoc recorda ningú? Tots recordem al corredor Jesse Owens (que va humiliar Hitler en els jocs de Berlín), i Emil Zatopek, i Mark Spitz (això va ser a Munic 72, no?). I també a la gimnasta Nadia Comaneci i tantes altres; però qui recorda el finlandès Kaarlo Kangasniemi, que va guanyar una de les proves d'halterofília a Mèxic 68, on aquells atletes negres dels Black Panthers van pujar al podi amb el puny alçat (se'n recorda algú d'ells, per cert?). I qui recorda els guanyadors de les proves de llançament de martell, de piragüisme, de tir amb arc? Algú porta el compte? Algú s'interessa per ells, a part dels hereus espirituals d'aquell solitari espec?tador de la competició de croquet?

Segons el jurament olímpic, els atletes competeixen «per la glòria de l'esport i l'honor dels nostres equips», però les parau?les glòria i honor ara tenen el mateix sentit que el duel a pistola o el tir al colom. En una entrevista recent, el malhumorat Rafael Sánchez Ferlosio li va dir a Arcadi Espada que «tot en aquest món és diversió. L'oci ho és tot». I amb l'excusa de la superació individual i de l'esperit olímpic i de les velles paraules com honor i glòria, els Jocs Olímpics són un excel·lent negoci del qual es benefi?cien uns pocs i que paguen uns ciutadans als quals en general els interessen molt poc.

Però un es consola pensant en aquests solitaris espectadors del partit de waterpolo o de tots els altres esports minoritaris. Si queda una mica d'honor i una mica de glòria, és sens dubte en ells.