Darrere dels grans temes de qualsevol època se situa la necessitat de delimitar el terreny en el qual desenvolupar la vida. Els animals ho fan orinant. Els humans, a través del nacionalisme o el racisme. Com a éssers migrants que hem estat des del primer part de l'Eva mitocondrial centreafricana, la nostra història ha estat la de la recerca del suport i benestar allà on s'aconseguia trobar. Espanya és un e?xem?ple d'això, en estar mestisada profundament pels seus quatre costats, i fins i tot a l'exterior, en ocasió de l'aventura americana. No hi ha nació del planeta que no hagi experimentat l'arribada o sortida d'uns o altres perseguint el progrés. Per infinitat de motius (climàtics, econòmics, sentimentals, familiars, bèl·lics...), hem anat recorrent el planeta i ho seguirem fent, perquè davant d'aquest procés resulten impossibles els murs o les fronteres, per més que els proposin els qui, per cert, són també descendents d'emigrants.

En aquest context procedeix situar al Brexit, així com als processos independentistes europeus o a les tendències populistes ultraconservadores que, si ningú hi posa remei, porten camí de triomfar als Estats Units al novembre.

En aquests tres fenòmens, el que hi ha sobre la taula és la defensa del territori enfront del forà. El que passa és que el món actual és fruit de fluxos migratoris intensos, i pocs poden, llevat que construeixin un imaginari de llegenda o reinventin la història, enarborar un origen que no sigui resultant de diverses procedències. En cas de no haver comptat amb sang nova, els pobles s'haurien convertit en meres tribus abstretes.

Tot això no té cap relació amb la neces?si?tat de salvaguardar les tradicions i essències d'una determinada nació. No hi ha dubte que qui recala en un determinat país necessàriament ha d'acomodar-se als seus costums i formes de vida. Ho ha d'enriquir amb la cultura que porti, però sense imposar-la. Als Estats Units, múltiples comunitats d'origen alemany celebren l'Oktoberfest i les llatines, les seves cèlebres desfilades pel centre de les ciutats, sense que això suposi adulteració del sentiment nord-americà.

El repte en aquests dilemes consisteix a integrar els que arriben en el sistema productiu i social, i a filtrar amb deteniment els que no ho fan amb esperit constructiu, sinó per fer mal o constituir-se en una amenaça. Respecte del primer, el Regne Unit és un exemple d'inclusió de la població de les seves antigues colònies a la metròpoli, una cosa ben visible en els seus carrers. A Amèrica del Nord, els seus milions d'immigrants sense papers, si no delinqueixen, poden acabar una carrera en una universitat pública, treure's el carnet de conduir, allistar-se en l'exèrcit o cotitzar a la seguretat social. Les nacions que aprofiten sàviament les migracions com a oportunitats, no solament s'enriqueixen, sinó que es fan més grans. I sobre la seguretat, indubtablement ha de reforçar-se no solament en fronteres sinó a través dels sistemes d'informació de les autoritats dels diferents estats, permetent detectar els indesitjables, casa per casa si cal, per aplicar-los el règim jurídic que els impedeixi acabar amb les societats que generosament els han acollit.

Tots hem estat migrants. Els peruans que en els anys de bonança radicaven a Espanya, han retornat a Lima i reben allà milers de joves espanyols que busquen feina. És llei de vida, des que hi ha vida.

Qui no vegi això com una cosa natural, no té el mínim sentit comú. O pretén tornar a la caverna.