El que hem vist les darreres setmanes en la política espanyola és el joc d'aguantar la mirada. Perd el primer que parpelleja. I ha parpellejat Albert Rivera, que dimarts va obrir la porta, i fins i tot va estendre la catifa, a votar la investidura de Rajoy.

Les claus les apuntàvem fa uns dies: Ciutadans és el partit que més plomes perdria en cas d'unes terceres eleccions. Rajoy tornaria a guanyar i el PSOE continuaria sent el primer grup de l'oposició. Ni Rajoy ni Pedro Sánchez no tenien cap mo?tiu per parpellejar. Que ho fes l'altre. I l'altre ho ha fet.

Dimarts a la tarda era quasi patètic observar els esforços de Rivera per no pronunciar la frase maleïda: «votarem a favor de Mariano Rajoy».?No la va dir. Se li entenia, però no ho va dir. Un periodista li va preguntar: «de les seves paraules se sobreentén que...» i ell va respondre: «efectivament». El «votarem que sí», el «hem decidit votar a favor», es negaven a sortir de la seva boca, com paraules que cremen.

El líder de Ciutadans va embolicar la seva rendició en un tsunami de paraules que provocaria la desqualificació en qualsevol contesa de debats: «vagi al gra!», li ordenaria el moderador. L'objectiu d'aquest doll de fraseologia de manual era servir de coixí a la confessió que realment importava: que el «mai no investirem» s'havia transformat en un «home, si m'ho demanes ben demanat...».

Mentre tothom parlava de la pressió a què s'estava sotmetent el PSOE, es passava per alt que era a Ciutadans on més tremolaven les cames. En la perspectiva de perdre bous i esquelles, ha deixat que les coses anessin com és natural que vagin: la dreta petita ajuda a governar la dreta grossa a canvi de concessions que no es confessaran però que s'aniran veient. Des de l'endemà de la investidura, cada negociació parlamentària contindrà una llista de favors a concedir. Res de nou.

Les sis condicions que Rivera va anunciar com la gran exigència les pot acceptar el PP amb els ulls clucs. Moltes de les exigències ja s'estan aplicant per la pura pressió ciutadana. A les altres -la llei electoral, per exemple- se les farà objecte de posterior negociació, i ja veurem què passa. Rivera no podia passar del «mai» al «som-hi» a canvi de res. Havia de presentar alguna exigència.

Ara comença la segona part: PP i C's no arriben a la majoria absoluta. Calen sis vots més a favor, o tretze abstencions en segona votació, o una combinació dels uns i les altres.?D'on sortiran?