La de Nicaragua va ser en el seu moment la revolució bonica. És normal. Els nois del Front Sandinista havien tombat una dictadura tan infame com la dels Somoza, dinastia de tirans mantinguda pels Estats Units durant gairebé mig segle per preservar els seus interessos en una Llatinoamèrica que els EUA considerava el seu «pati del darrere».
I no només això. La nova Nicaragua -tan «violentament dolça» en el tendre oxímoron de Julio Cortázar- va néixer amanyagada pels perfums (o «perjúmenes») de dona amb els quals Carlos Mejía Godoy ha oxigenat de música l'aire. Tan paradisíaca prometia ser aquella arren?cada de joventut armada i demò??crata que fins i tot el seu coman?dant més famós es deia Edén. Va ser Edén Pastora, en efecte, qui va prendre a l'assalt el Palau Nacional del Congrés a Managua, obrint així la fossa en la qual l'homicida règim somozista cauria tot just un any després.
Pastora va ser dels primers a des??lligar-se del Front Sandinista fa ja més de trenta anys, decebut per la deriva cubano-soviètica que en la se?va opinió (i la d'altres) estava prenent el règim. Però no seria l'únic. Ja només queden dos dels caps san?dinistes de la primera hora; i un d'ells és Daniel Ortega, el president que torna a presentar-se al novem?bre a les eleccions com a únic candidat i amb l'oposi?ció dimitida. Lleig assumpte per a una revolució bonica.
D'això en dóna compte en to molt crític Sergio Ramírez, que va ser vicepresident del govern liderat precisament per Ortega entre els anys 1985 i 1990. Escriu Ramírez que els comicis s'han organitzat de manera que el mateix candidat del mateix partit (és a dir: Ortega) torni a ser reelegit com és costum d'un temps ençà des de l'any 2006. Més encara que això, l'escriptor i antic vicecap de l'Executiu sandinista acusa els Ortega d'estar instaurant a Nicaragua una autocràcia familiar de les que tant han abundat i abunden en terres de l'antic Imperi espanyol.
Sosté Ramírez que Ortega s'ha desfet de l'oposició mitjançant el control del Tribunal Suprem i de tots els altres poders de l'Estat, fins a constituir de facto un règim de partit únic. I suggereix que, paradoxalment, el sandinisme oficia?lis?ta representat per Ortega s'ha mantingut en el poder gràcies a la seva aliança amb l'empresa privada, que li permetia seguir amb la se?va xerrameca revolucionària a canvi que el programa econòmic del govern s'ajustés als dictats del Fons Monetari Internacional. Com així ha passat, de fet, fins ara.
De ser certes les apreciacions de Ramírez, que com a vicepresident que va ser d'Ortega alguna cosa sabrà de l'assumpte, la conclusió no pot ser més descoratjadora. L'aire fresc que en el seu dia va portar la Revolució de Sandino s'hauria viciat en un règim autoritari i alhora dependent de l'FMI que ja només sobreviu gràcies al populisme i als embolics electorals.
El cas de Nicaragua podria portar-nos, en fi, a pensar una miqueta malenconiosament que la revolució és un dolç estat d'ànim que s'amarga i es fa malbé al contacte amb la realitat, quan la realitat es diu Estats Units i és tan a prop. ?Encara que sigui una revolució bonica i perfumada de música alegre com la que fa ja gairebé quaranta anys van portar els sandinistes.
