Cartes

Joan Giménez Ràfols. PUIGCERDÀ.

Apatia, casament, desil·lusió i una llei electoral desfasada en el temps i en l'espai, són les causes que, al meu entendre, han determinat la baixa participació en aquests últims comicis del 26 de juny i si no hi ha entesa amb els partits, estem abocats a unes altres eleccions. La nostra llei electoral i el sistema proporcional de repartiment de vots, segons la fórmula o mètode d'Hondt, recollit en la Llei orgànica 5/1985, de 19 de juny, del règim electoral general, facilita aquest enorme entramat de partits on el més votat sucumbeix davant el pacte dels minoritaris.

Evidentment es distorsiona la voluntat popular. Si això li sumem la tirania dels partits amb les seves llistes tancades, la durada dels mandats -alguns en més de 28 anys- i, darrerament com si d'un serial televisiu es tractés, els casos de corrupció on l'enfangament arriba a tots els racons.

Dintre de pocs dies es veurà el conegut com a «Cas Millet» i el finançament de determinats partits i qui més qui menys té constància d'algun cas de corrupció (alcaldes, regidors, etc), motiven aquest desànim general que facilita l'abstenció.

França, en la seva Constitució de 3 de juny de 1958, estableix per Llei, el sistema majoritari a doble volta, I els funciona!!! Hi ha un altre sistema dins el majoritari què és el de la majoria simple on el candidat que obté més nombre de vots és triat i forma govern. Aquest és el cas del Regne Unit.

Finalment, amb tota sinceritat, al pas que anem, arribarem a investir un president amb un 10% dels sufragis, senyors polítics els va el fet de continuar vivint de la «mamella». Modifiquin la llei electoral, obrin les llistes als electors i escurcin la durada dels mandats. Els ciutadans que paguem religiosament els impostos, els ho agrairem

Qui vol un Govern

a Espanya?

Pedro J. Piqueras Ibáñez. Girona.

La iniciativa és de Rajoy, i la responsabilitat és de Sánchez i Rivera, a qui se'ls estan esgotant els arguments de desgast del candidat del PP. Sánchez i Rivera són ara, més que abans, responsables del bloqueig institucional, i la seva actitud està ancorada en l'immobilisme. El fet d'afirmar que no volen unes noves eleccions, i alhora no canviar el seu bloqueig a l'únic candidat possible, és una contradicció.

La pressió mediàtica de Pedro Sánchez per donar pressa a Rajoy, basada en aparents arguments jurídics sobre la interpretació de l'article 99 de la Constitució, no deixa de ser un intent de desgast per part de qui està entestat a frustrar la investidura, un acte irresponsable respecte al bé comú dels espanyols.

La proposta de Rajoy d'un govern constitucional segueix sobre la taula, tot i que alguns dels que haurien de formar-la no la considerin factible. Aquesta opció seria, sens dubte, la millor per al futur d'Espanya. O si no, un govern en minoria amb acords d'Estat sobre matèries clau, basat en la lleialtat de tots. La complexitat del moment no ha de fer oblidar la urgència.

Resposta

al Sr. Curbet

Lídia Angelats Jordà. RIPOLL.

Contestant al Sr. Quim Curbet que al seu temps va tenir la gentilesa de respondre la meva carta indignada.

A mi em dol que una música tan bona i del país sigui arraconada dels grans mitjans audiovisuals catalans (en canvi, tant me fa que l'Aznar parli català o no). És aquí on ha de tenir pes la nostra cultura, a Catalunya. Des dels grans mitjans als petits, hi fan poca cosa, hores justes cada setmana. I encara hem d'agrair que els facin cabuda. Fixi's. Estic agraint de cor a casa nostra que tinguin aquesta delicadesa per fer alguna coseta de música i sardanes pròpies.

Vostè evoca la cançoneta de sempre: «potser el sardanisme no s'ha sabut modernitzar». Modernitzar? Que modernitzaria Bach? Inclús música més senzilla com la dels Beatles? Tenen tots el seu segell propi i això no es faria mai perquè el món universal es desplomaria. Doncs el nostre cas és el mateix.

Tornem a l'autoodi. Val més tones d'autoestima que un autoodi que és un mal averany per al futur nostre. Catalunya s'ho mereix. Tots els pobles s'ho mereixen.

Catalunya troba a faltar personatges catalans com els que, quan jo era més jove, m'atreien; Baltasar Porcel, Joan Perucho, Josep Termes... i molts, molts més. I en Joan Coromines, lingüista, anant a peu pel nostre país buscant paraules, fent-se preguntes, de vegades trobant respostes, escoltant la gent d'arreu com parlaven. Un món antic farcit de riquesa per saber més. I ara què, on som? Ja no ens emociona el que és nostre. Encara sort que les havaneres en surten airoses. Que bé que canten! Hi ha alguna havanera que t'accelera el cor.

Mariza, una cantant de fados portuguesa, en diu, del fado: «El fado es respira, és com un tatuatge que es registra a la pell i a l'ànima».

I això també és la música de cobla nostra, la sardana.

Amagar el cap

sota l'ala

Lola Arpa Vilallonga. PERATALLADA.

El Baix Empordà és un mar de blat de moro transgènic amb aspersors inundant el sòl permanentment i cubes aplicant-hi tones de productes fitosanitaris altament tòxics, mentrestant, en altres conreus els purins van fent la seva feina. Així any rere any. Conseqüència lògica, l'aigua està altament contaminada. Era d'esperar.

Vaig assistir a la reunió informativa de l'Ajuntament de la Bisbal. La gent indignada. Els regidors posant pedaços i minimitzant el tema. Captar més aigua dels aqüífers, pagar part de la quota de l'aigua, Càrites repartirà garrafes als desfavorits, xiulets... que la gent calli.

Senyors, vostès saben molt bé que aquesta no és la solució. Fins que la Generalitat de Catalunya no actui, i talli en sec els permisos d'aplicació de purins i pesticides, la taca d'0li s'anirà escampant cap a altres municipis del Baix Empordà i el canvi climàtic farà la resta.