hem insistit sovint que els mals que tenen les economies mundials provenen d'una globalització mal feta. També se citen sovint els trenta anys gloriosos referint-se al creixement econòmic que hi va haver després de la guerra mundial fins als anys 70. La història diu que els trenta gloriosos deuen el seu èxit als acords de Bretton Woods en la conferència de 730 delegats de 44 països que es va fer el 22 de juliol de 1944, quan la guerra mundial encara no havia acabat. Aquella conferència, liderada pel britànic John Maynard Keynes i pel nord-americà Harry Dexter White, va posar les regles del comerç internacional i així va permetre que l'economia occidental entrés en un període llarg de prosperitat. Keynes volia crear una nova moneda de reserva mundial, el Bancor, una mena de cistella de divises que permetés l'intercanvi comercial entre països. Dexter, en canvi, va acabar imposant que el dòlar es lligués al patró or i, a partir d'aquí, la resta de divises agafessin el dòlar com a referència, revaluant i devaluant amb un 1% de fluctuació. Per ajudar a resoldre els problemes dels països amb desequilibris comercials es van crear el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial. Aquell període es va acabar a principis dels anys 70 per un parell de sotracs importants. Un va ser la despesa que EUA va tenir amb la guerra del Vietnam, produint-li un greu desequilibri comercial que el va obligar a no seguir més el patró or i a crear més moneda. El segon va ser el xoc petrolier del 1973. A partir d'aquell moment els intercanvis mundials es van anar deteriorant progressivament fins el punt que molts països han optat per resoldre els seus desequilibris interns devaluant fortament la seva moneda i així traspassant els seus problemes a altres països.

En un sistema estable, si un país compra més del que ven, la divisa s'hauria d'anar devaluant, encarint la importació de tal manera que la disminuís successivament fins a trobar novament l'equilibri entre exportació i importació. Al contrari, si un país ven més del que compra, la seva moneda hauria de revaluar-se progressivament de forma que encarís les exportacions, fent-les disminuir fins a trobar l'equilibri amb les importacions. Aquestes haurien de ser les regles del mercat i tot el que no vagi amb aquesta dinàmica és fer trampa. Doncs bé, a partir dels anys 80 i sobretot els anys 90, els intercanvis internacionals es van veure fortament alterats per la forma d'actuar de la Xina, amb desequilibris comercials monstruosament exportadors sense que això repercutís de forma proporcional en la revaluació de la seva moneda. La Xina va trencar deliberadament les regles de mercat per possibilitar el seu creixement. Això mateix va fer Alemanya a partir de l'entrada en vigor de l'euro a l'any 2000. Abans d'entrar a l'euro, Alemanya havia d'anar revaluant el Deutsche Marc a mesura que el desequilibri exportador anava agafant embranzida, quedant frenat per la mateixa revaluació. Però l'entrada de l'euro va trencar completament el mecanisme de mercat, de forma que un euro afeblit per la resta de països europeus (principalment del sud) permetia a Alemanya no haver de revaluar la seva moneda i mantenir la competitivitat exterior. La trampa ha continuat quan Alemanya no ha invertit els enormes guanys de riquesa en més infraestructures de país, apujant el nivell de salaris dels seus ciutadans i invertint, en canvi, la riquesa guanyada en fons d'inversió. Aquest mecanisme trampós ha impedit que Alemanya esdevingués la locomotora de tota l'economia europea. També fa preveure que Alemanya mai sortirà de l'euro car el seu avantatge és més que evident.

Afegim-hi encara la creació continuada de diner per part dels bancs centrals dels Estats Units, del Japó i d'Europa per controlar el tipus de canvi, esdevenint una autèntica guerra de divises, per entendre que cal de forma urgent una nova cimera com de la de Bretton Woods per posar ordre al comerç mundial i així permetre que l'economia pugui entrar en un nou període d'estabilitat i creixement. És possible que s'hagi de rescatar la idea de Keynes de constituir una moneda mundial com el Bancor que faci de referència a tot el sistema, però caldrà també inventar un àrbitre, un regulador que eviti que els països deixin de complir les regles del mercat i obligui a devaluar o revaluar quan els països entrin en desequilibris fonamentals.

El model capitalista està en qüestió, no perquè fallin les lleis del mercat, ho està per les continues agressions que rep el sistema, constituint monopolis i oligopolis, comprant els personatges dels òrgans reguladors... en fi, deixant de protegir el consumidor i les pimes. Ho constatem a casa nostra quan les grans companyies de l'Ibex paguen a 171 dies de mitjana a les pimes proveïdores enlloc de 60 com diu la llei, quan les empreses elèctriques eixuguen als seus clients amb tarifes abusives, quan les empreses de telecomunicacions perverteixen els contractes dels consumidors, deixant-los sovint indefensos... Si els òrgans reguladors tinguessin clar que han de protegir al consumidor i permetre la màxima competència entre les empreses, essència del capitalisme, les coses anirien d'una altra manera. I així ha de ser, tant en l'àmbit mundial com en el més local: la competitivitat i la meritocràcia s'han de garantir i fomentar fins al màxim nivell, acabant per una vegada fer trampes en aquests conceptes, tant des del punt de vista econòmic com ideològic.