Aquest és el desig del monjo. Aquest és l'objectiu dels qui als monestirs es consagren a Déu. Aquesta és l'actitud d'aquell que, en el seguiment de Jesús, en el si d'una comunitat, vol fer de la pròpia vida, enllaçada amb la del Mestre, una història d'amor. És precisament aquesta l'actitud i l'anhel dels dos nous monjos professos, un d'ells del Pla de l'Estany, que el 6 d'agost van fer la professió temporal a Montserrat.

El monjo és aquell que, tot i reconèixer la pròpia feblesa i la seva fragilitat, sap confiar en el Déu que l'ha cridat a fer el camí de la vida monàstica, per rebre de Crist aquell goig que omple el seu cor, ja que se sap estimat per Déu. I és que l'amor, i només l'amor, és a l'origen de la vida monàstica, com un camí, com una aventura, com un èxode que fa que tot sortint d'ell mateix, el monjo camini, avanci, corri, a l'escola del servei del Senyor, juntament amb els germans que Déu li dó?na, i als quals ha d'acollir, estimar i servir.

El monjo, com els dos nous professos temporals, Xavier i Jordi, és aquell que, amb "un cor i una ment oberts a tota la humanitat", com va remarcar el P. Abat Josep Mª Soler en l'homilia del passat dia 6, vol fer amb la vida i amb la pregària, un servei i un ministeri a favor del nostre món. És portat per l'Esperit Sant, que el monjo vol esdevenir testimoni de fraternitat, artesà de comunió, sembrador d'unitat, profeta de compassió, icona de l'amor Trinitari de Déu, servidor de la caritat i portador d'esperança. El monjo, amb la seva vida, que posa totalment en mans de Déu, i malgrat la seva petitesa, és l'home dels somnis, (tot i que mai no és un somiatruites) perquè es fia totalment d'aquell Déu que obre nous camins allà on, aparentment, no hi havia cap possibilitat d'avançar.

Sota l'acció de l'Esperit Sant, i amb l'anhel de cercar sempre el rostre de Déu, el mon?jo s'esforça per tal d'esdevenir, per la mise?ricòrdia, testimoni del Regne, en el silenci i en la pregària, en l'acolliment i en el treball, en l'estudi i en la lectio, rumiada i mas??tegada, que va nodrint la pròpia vocació.

El monjo és aquell que aprèn cada dia a fer seva (i a compartir amb als altres) la tendre?sa d'un Déu que és Pare. El monjo és aquell que sap mirar la creació amb ulls confiats, com els d'un infant, ja que sap que el nostre món està com bressolat per l'amor de Déu. El monjo aprèn a viure en l'escola del servei del Senyor, des de la llibertat, que sempre és fruit de la misericòrdia. El monjo vol que la seva vida, amarada en la bellesa d'allò que és senzill, sigui mirall de generositat i d'entrega.

Il·luminat per la llum nova de Pasqua, el monjo, com els dos joves que van professar el dia 6, ha d'aprendre a ser humil com les plantes boscanes, petites i senzilles, i alhora plenes de fragància i de bellesa. El monjo ha de ser un home acollidor com l'ombra d'una pineda o com l'aigua fresca que s'ofereix generosament als vianants cansats. El monjo, tot configurant-se al Crist, ha de saber descobrir en la creació, en cada esdeveniment i en cada persona, l'amor immens del Déu del consol i de la joia, del Déu que no es cansa mai d'estimar, del Déu que ens sosté en la nostra feblesa i en la nostra tribulació, del Déu que obre nous horitzons i noves esperances.

La professió temporal d'aquests dos joves mostra al nostre món que hi ha una nova manera de viure, una nova manera de fer i de ser, no basada en el poder o en el domini dels altres, en el consumisme, en les mentides o en la mediocritat. Per això els dos joves que s'han consagrat a Déu a Montserrat, sensibles al sofriments i a les alegries dels germans, s'esforcen a fer de la nostra comunitat un espai viu i obert, confiat i pacífic, un espai envaït pel goig de l'Esperit, per trenar així una història d'amor i de vida.

Si com va dir el papa Francesc el passat dia 10, la porta santa és la del trobament entre el dolor de la humanitat i la compassió de Déu, els monjos hem de fer dels monestirs un signe de la misericòrdia de Déu i una cruïlla de trobament entre Déu i la humanitat.