Aprofitant uns dies de descans estiuenc he llegit en profunditat un llibre que des de fa uns mesos esperava en lloc preferent del meu despatx l'arribada d'aquests dies en els quals un es pot permetre el luxe de llegir amb calma i de llegir llibres que no necessàriament formen part de les obligacions quotidianes de la major part de l'any. El llibre es titula en la seva traducció a l'espanyol Elogio del papel. Contra el colonialismo digital, tot i que en la seva versió original italiana porta com a títol la segona oració Contro il colonialismo digitale i com a sotstítol: Istruzioni per continuare a leggere.

El seu autor és Roberto Casati, un pensador, professor, investigador i director de recerques en el prestigiat CNRS (Centre Nacional per a la Recerca Científica) amb seu a París. Un centre -tot sigui dit- considerat entre els més importants del món, el primer d'Europa i les principals magnituds numèriques del qual poden deixar amb la boca oberta més d'un observador. I, òbviament, produir sentiment d'inferioritat comparatiu. Segons les dades de 2015, el seu pressupost era d'uns 3.400 milions d'euros, tenia unes 32.000 persones, de les quals 11.106 investigadores, 13.551 enginyeres i tècniques i 7.327 personal administratiu. L'any passat van ser reclutades més de 600 persones, prop de 300 dedicades a la recerca i més de 300 en l'àmbit d'enginyeria i tècnics, les quals es van incorporar a diferents unitats de recerca de les 1.116 que en tenia. A més cal sumar la presència durant un any en els laboratoris de l'organisme de prop de 6.150 doctorands i altres investigadors, dels quals gairebé la meitat (49) van ser estrangers.

Casati està especialitzat en filosofia de la percepció i, a més d'autor de llibres i articles dirigits a l'àmbit acadèmic, també ha escrit nombrosos articles concebuts per al públic en general. De fet, bona part del contingut d'aquest nou llibre inclou i agrupa les seves reflexions extretes o refetes d'articles que prèviament havien estat publicats al llarg de deu anys en el suplement dominical del diari italià Il Sole 24 Ore. Ell s'atribueix a si mateix la consideració d'anticolonialista digital i ho explica d'aquesta manera: «No és al digital ni a les noves tecnologies al que m'oposo. M'oposo al colonialisme digital» tot distingint que no està «en contra del digital, sinó del colonialisme» entenent aquest com una «ideologia». Així ho manifesta: en contra de «la colonització de la nostra vida quotidiana i de la nostra vida mental». I el seu llibre va ser editat a Itàlia en paper i en digital.

La seva obra dóna material per escriure molts articles i comentaris per la qual cosa no resulta fàcil abastar aquí tot el seu contingut, per la qual cosa em centraré en el més rellevant: la seva defensa del no colonialisme digital en dos àmbits clau com són el llibre i l'escola. Al llarg del seu llibre desenvolupa una profunda anàlisi divulgativa sobre el que considera el seu tema principal: «la supervivència i l'ensenyament de la lectura en profunditat».

Explica que en l'àmbit escolar i educatiu en general és necessari «llegir en profunditat», afirmació que implica fer-ho «comprenent el que es llegeix». Fa una anàlisi documentada i recolzada en dades i estudis sobre la no conveniència de substituir determinats aspectes de la docència tradicional mitjançant l'ús de tecnologies. Critica suaument l'ús ja gairebé obligat a qualsevol aula de fer i repartir als estudiants presentacions en Power Point, la presa d'anotacions pels estudiants amb ordinadors i tauletes, la pèrdua d'atenció que representa el continu ús de telèfons amb aplicacions de xarxes socials per part d'estudiants i fins i tot reivindica la permanència de les pissarres tradicionals enfront de les electròniques. Sosté que ell mateix utilitza tauleta, ?ordinador i telèfon, però sense dependre d'ells.

Entre altres afirmacions -reforçada aquesta amb arguments com a dades sobre els estudiants d'EUA -afirma que l'ordinador «ha erosionat el temps de lectura, o més aviat el temps de lectura de llibres». Per això mateix, reivindica el llibre de paper imprès per a determinats tipus d'obres i, en canvi, el digital en el cas d'enciclopèdies, llibres de receptes de cuines o qualsevol altre basat en fitxes- i el rol que els llibres impresos tenen -i han de seguir tenint- a l'educació.

En els cinc capítols del llibre, que tanca amb unes conclusions titulades «Recomanacions per protegir la lectura en profunditat», abasta diferents conjunts de temes. En concret: «el triomf del llibre en la tempesta digital»; «el llibre i l'escola»; «el mite del nadiu digital»; «l'argument colonialista»; i, finalment, «el mite del rastre i resistir ser creatiu».

Com he dit abans, seria impossible ressenyar plenament aquest llibre. No obstant això, abans d'acabar vull destacar dos punts més: d'una banda, l'acceptació i defensa que fa de la fotografia digital i, en l'extrem oposat, la seva oposició absoluta al vot electrònic i el vot en internet en eleccions democràtiques. Respecte d'això diu que «presenta riscos inevitables de control social i de manipulació». I també adverteix sobre altres aspectes del colonialisme digital com ara els riscos implícits en la geolocalització, els rastres que les cerques a internet proporcionen a les empreses sobre els perfils de cada internauta, que permet vendre les dades o d'utilitzar-les per influir molt poderosament en els comportaments i decisions humanes, entre elles les de compra pels consumidors de molt variats productes.