"rfena de govern des de fa vuit mesos, l'economia espanyola no para de créixer. No hi ha Brexit ni gaites escoceses que frenin l'avanç del producte interior brut d'Espanya: un 3,2 per cent amb el qual, segons l'últim arqueig de la UE, encapçala el progrés de la zona euro, duplica la xifra d'Alemanya i triplica la de França.

La fàcil explicació a aquest desenvolupament és que el govern interí no pot prendre decisions i, en conseqüència, tampoc corre el risc de ficar la pota.

Una cosa semblant havia passat ja a Bèlgica, país que es va lliurar de les retallades decretades per Angela Merkel al començament de la crisi gràcies a la feliç coincidència d'estar sense govern durant aquest període. Un any i mig es van tirar els belgues amb un Consell de Ministres en funcions que, paradoxalment, va funcionar molt millor que els habitualment dotats de capacitat decisòria.

Es coneix que, lliure d'interferències governamentals, la mà invisible del mercat facilita els negocis, fa més pròsperes les empreses i, de retruc, augmenta el nombre de llocs de treball, encara que sigui en condicions poc satisfactòries per al treballador.

Contrasta l'avanç de la producció a l'Espanya desgovernada amb el cas d'Itàlia, que pateix un govern estable des de fa més de dos anys: i això, naturalment, es nota. El país transalpí, tercer més poderós entre els de la zona euro, acaba de tancar el segon trimestre de l'any amb un zero de creixement i un molt mòdic 0,7 per cent en el seu PIB interanual. Cinc vegades menys que Espanya, per fer-se una idea.

És natural. Sovint s'ha dit que Itàlia funciona per l'impuls de l'economia informal: i alguns experts en finances van arribar a aventurar fins i tot que si allà es legalitzessin totes les activitats productives, el país patiria un col·lapse.

Fins ara, els italians no corrien el menor risc de que això succeís. L'extraordinària pàtria de Garibaldi va conèixer més de seixanta governs des de la Segona Guerra Mundial, fet que, lluny de sumir-la en el desgavell, va permetre que es constituís en una de les nacions més riques del món. Tant com per facilitar-li el ingrés en el selecte grup G-7, que reuneix el septet de nacions amb més rellevància financera en el planeta.

Sigui o no coincidència, l'arribada d'un govern estable com el que presideix Mateo Renzi ha portat l'economia italiana a l'estancament.

Si fa quatre anys era Espanya, amenaçada de ruïna, la qual posava en qüestió l'equilibri de la zona euro, aquest paper -més aviat trist- ha passat a assumir-lo ara Itàlia. Amb un deute públic equivalent al 135 per cent del seu PIB i una crisi bancària molt similar a la que no fa molt va obligar al rescat de les caixes espanyoles, Itàlia és ja la principal preocupació per als gestors de la UE i de l'euro.

Res a veure, naturalment, amb la situació d'Espanya. Després de patir el dràstic i fins cruel ajustament de comptes a què van ser sotmesos els seus ciutadans pel Govern de Rajoy, el país lidera la lliga europea del creixement en el seu inesperat paper d'equip revelació.

El més notable és que aquest lideratge coincideixi amb un llarg període de govern interí en el qual els capitostos no tenen facultats reals de comandament. Potser no és mala idea anar a unes terceres i fins i tot unes quartes eleccions que allarguin aquesta joiosa provisionalitat. Per provar no passa res.