Segurament no en som conscients però la política en majúscules està a punt d'entrar per la porta gran i ha tornat per quedar-se. Almenys durant un llarg període de temps.
Ens havíem oblidat de la política. De fet, hi ha un parell de generacions que no coneix la política en la seva màxima expressió i que com a molt, en coneix les misèries però en desconeix les virtuts.
Al llarg de la història, es repeteixen tres grans moments quan parlem de política: aquells en els quals, en un context de crisi econòmica i institucional, la política marca dramàticament el devenir de les societats. Podríem parlar de moments crítics políticament i socialment. Unes altres serien aquells en els quals a causa del benestar i el creixement, la política passa a un segon pla i es converteix en sinònim de gestió i per tant, parlaríem de períodes d'estabilitat i bonança. I finalment, els moments de canvi i d'ebullició social, on la política passa a tenir un paper determinant en l'evolució de les societats. És en aquests moments de canvi en què les societats es regeneren políticament i socialmentn parlant. En el primer cas, a tots ens vindrien al cap els anys trenta i el període d'entreguerres. En el segon cas, segurament els anys noranta i els feliços dosmil i en el darrer cas, la transició democràtica.
Ara ens trobem en un d'aquests períodes de canvi. Hem superat el perill que la duríssima crisi econòmica es transformés en una crisi política amb conseqüències traumàtiques per a tothom i ens encaminem a un canvi d'època, en la qual tant si volem com si no, la política tindrà un paper predominant.
És un moment en què no tan sols canvien els lideratges i la manera de fer política, sinó que canvia tota l'estructura i la manera com una societat entén la política. Són temps en què implosiona el mapa polític i es redefineixen els anhels polítics d'una societat.
El problema és que tant l'estructura partidista actual com l'entramat institucional no dóna resposta a aquest canvi profund. I el pitjor de tot, la classe política -tant la vella com la nova, no sap donar resposta a aquest canvi, ja que no sap moure's d'altra manera que utilitzant les formes passades. En aquest cas, formes que vénen d'un període d'estabilitat, d'un període on la política havia de gestionar.
Un dels nostres principals problemes és justament aquest. La societat canvia amb contundència i anhela noves maneres, nous reptes i nous horitzons i troben com a resposta els vicis i comportaments d'un passat de bonança. I això es visualitza en tots i cadascun dels nivells administratius. Ho veiem en la impossibilitat de formar govern a Madrid després de dues eleccions i quan ens trobem a les portes de les terceres. Ho veiem a Catalunya amb un procés encallat i també ho veiem en l'àmbit local amb la poca la capacitat de molts consistoris per afrontar aquest canvi político-social. Els temps i els anhels són de canvi i a la política li costa situar-se. L'element definitori d'aquesta impotència és l'hegemonia del tacticisme i el curtterminisme que allunya els ciutadans dels seus representants.
Cap on anem? Què ha canviar la política per ocupar aquest lloc central que se li reclama i estar a l'altura dels nous temps? És difícil de dir, però hi ha pistes que ens diuen cap on van els trets.
En primer lloc, la política ha de deixar de ser simplement la gestió del bé comú i ha de tornar a ser el motor de projectes i d'horitzons compartits. Els projectes polítics han de tornar a ser projectes en majúscules. Ja sigui en l'àmbit nacional o en el local. Cal que els partits polítics refacin la seva ideologia i l'adaptin a aquestes societats que han canviat. Cal que tothom qui vulgui liderar la societat lliuri la batalla de les idees, que repensi la societat, faci propostes ambicioses i pensi a mitjà i llarg termini, abandonant el tacticisme de temps més estables. Res millor per afrontar temps de canvi que l'esforç ideològic.
En segon lloc, els partits o moviments polítics han d'anar de la mà de la societat. Només sobreviuran a aquest nous aires aquelles propostes que tinguin arrels sòlides en el si de la societat. Que representin i es nodreixin de sector socials amb interessos compartits. Moviments socials i partits polítics han d'anar de la mà. I aquest lligam ha de mantenir-se permanentment i per això cal fer més permeables els partits i més participatives les preses i el control de les decisions.
I finalment, cal que els qui volen fer política entenguin quina serà la millor eina per fer-la en el futur. És a dir, què és avui un partit polític i com fer política en les societats complexes del s.XXI. En això encara estem a les beceroles, però qui millor ho entengui i hi doni resposta, tindrà avantatge respecte la resta. I òbviament, en aquest canvi, la revolució tecnològica que estem vivint tindrà un paper determinant. Tots intuïm que cal una nova manera de fer política però costa posar-ho en pràctica. Sabem que la gent ho vol i ho espera, però no és senzill fer-ho.
Estem, doncs, en un període de canvi, en què la política encara es mou amb paràmetres vells quan la societat ja ha canviat. El que em sembla evident, però, és que la política canviarà i quan ho faci, tornarà a les nostres vides per la porta gran.
