La història de la televisió va fer un pas endavant en ocasió de la tristament famosa Guerra del Golf, quan uns representants de l'anomenat món occidental (i civilitzat) varen decidir aixafar l'Iraq. La televisió va prendre un protagonisme tan innovador que fins es va arribar a dir que els seus gestors havíen promogut aquella guerra, com un cruel plató experimental a les seves ordres. Es recorden aquells bombardeigs de Bagdad per la precisió terrible i tot plegat servit en el més puntual «en viu i en directe». La Cable News Network, la ja coneguda CNN, es va fer famosa. Després ja es va aprofundir en aquella cosa malatissa que és presentar l'immediat al preu que sigui: una televisió de Montecarlo va emetre en viu i en directe l'execució d'un condemnat, des d'una presó dels Estats Units.

El virus de la immediatesa ja s'ha escampat, de diferents formes. Com una derivació d'aquesta febre de l'acceleració informativa apuntem que des de fa un temps s'ha implantat a les emissores de televisió una manera de presentar que complica la serietat de la mateixa informació: s'acostuma a formar un garbuix entre la notícia que s'està donant a la pantalla, imatge i so, i un subtítol que apareix a la part inferior del televisor, referent a una altra notícia que no té res a veure amb l'altra; la frase d'aquesta notícia circula a tota marxa i no sol donar temps a ser llegida. Els avisos literals de «Última hora» i «Urgent» van imprimint una mena de nerviosisme, indesitjat i alterador. És un caos informatiu abusar dels mitjans que es tenen a l'abast, com faria un infant amb una joguina nova. Aquest muntatge fa perdre la dignitat professional, en aquest cas del periodisme que no compagina, ni ordena, ni dóna prioritat al munt de notícies que arriben a una redacció. S'imposa un sentit comú per resoldre aquest batibull.

Davant del televisor els apunts es tornen més casolans quan veus TV3. Perquè és «la teva». Hi ha una cosa rara que ens haurien d'explicar: molta publicitat que surt a TV3 és feta en idiomes que no són el català. El criteri i la vigilància del servei de «Normalització Lingüística» semblen inactius o inexistents, comparant-los en l'activitat exemplar del servei públic que havíem vist, ara fa uns quants anys, quan fins a la sopa et trobaves el simpàtic adhesiu «En català, si us plau». No seria d'estranyar que enfront de tanta inèrcia de la televisió pública de Catalunya sorgís una plataforma d'activistes per remoure aquesta qüestió.

Continuem badant. Els anuncis últimament s'han tornat agressius i imperatius; et fan venir cremor i acidesa d'estómac, a la vegada, perquè et prenguis la pastilla indicada; amenacen la teva existència si no canvies, ara mateix, la màquina rentaplats; no seràs ningú si no puges a les atraccions més agosarades del parc; i si un producte no et va bé, la culpa és teva per no haver-te llegit les instruccions, aquella papereta que si la llegeixes et quedes capficat perquè mai ningú no hi ha entès res.

Probablement la publicitat que apareix al televisor mereixeria un estudi científic per valorar l'evolució de les seves formes -punxants, agressives- com també la seva acceptació i eficàcia. De moment, la publicitat és un pal. Però, sortosament, se'ns compensa altres vegades amb un anunci que equival a un tip de riure: ara mateix fan sortir un notable futbolista del Barça -i capità de l'equip, per a més detalls- situat als despatxos d'una entitat bancària, on ha acudit per obtenir la confiança d'un crèdit. Sembla que l'atenen molt bé. Ja li hauran concedit el crèdit i podrà tirar endavant.