La manca de correcció als excessos de la banca durant la crisi, ni advertits ni atallats per l'autoritat financera, constitueix un dels pocs assumptes que compartim els espanyols. Vam coincidir que aquests abusos tolerats no només van ser aquí un dels principals accelerants de la depressió internacional, sinó que no han estat encara del tot resolts, tot i el multimilionari rescat que hem brindat al sector.
Pot justificar-se que en una societat tan bancaritzada com la de 2007, era una temeritat intervenir qualsevol entitat, encara que altres nacions ho haguessin fet amb corporacions de relleu. En aquell moment, la penetració en el teixit socioeconòmic dels productes crediticis era tan intensa -com a conseqüència de les indegudes pràctiques mal controlades per l'Administració- que no semblava el més assenyat deixar sense pòlissa de descompte la tintoreria de la cantonada, per risc cert d'immediata baixada de persiana. Si s'hagués fet això, el país hauria rondat el col·lapse.
Ara bé, gairebé una dècada després, l'escenari és un altre de ben diferent. L'ingent deute privat contret en el passat es va a poc a poc saldant i hem aconseguit aprendre a viure sense crèdit, tot i les generoses ajudes públiques destinades a aquest mateix propòsit, dit sigui de pas.
Amb tot, persisteix la idea, molt estesa, que aquestes empreses han rebut un tractament poc d'acord amb la seva alta responsabilitat en la crisi, que a tantíssimes persones s'ha emportat per davant. I que, lluny de fer-los respondre pels seus excessos, hem mirat a una altra banda i fins i tot estem permetent que tornin a fer els mateixos passos i retornin les trucades telefòniques intempestives oferint diners fàcils que ens van portar al pou anys enrere.
Potser per això el sistema hagi de reflexionar a fons sobre el que ha passat per evitar noves recaigudes. I això passa, en aquest nou context sense tanta abundància creditícia tòxica, per embridar la cobdícia financera i situar-la en llindars prudents, per impedir que es provoquin enfonsaments econòmics com el que hem patit i que fins i tot amenacen tants anys després la mateixa banca, immersa en una crisi greu i profunda.
Això passa també per incrementar els controls per part dels reguladors, tant europeus com nacionals. S'han operat notables avenços en aquest terreny, a través de la reestructuració i recapitalització del sector o d'altres obligacions jurídiques d'encuny comunitari, però es fa necessari aprofundir més en els processos de supervisió de cada entitat, oficina a oficina, per comprovar que no es repetiran els atropellaments del passat, sancionant exemplarment en cas contrari.
A això ha de seguir també una nova autoregulació del sector, que ha de ser conscient que en la societat actual suscita encara rebuig, precisament per la seva culpabilitat en la crisi, de la qual existeix aquesta sensació generalitzada que ha sortit airosa. La discreció en les formes -fins quan hem de seguir suportant que banquers i fins i tot bancaris d'estar per casa tinguin el desvergonyiment de recomanar-nos als altres per on hem d'anar o el que hem de fer- i la disponibilitat davant les urgents necessitats socials, algunes d'inajornables, poden ser algunes eines útils per conjurar aquests mals, juntament amb el rigor en el compliment de la llei, inclosa la protecció del consumidor.
Si no hi ha ètica, que almenys hi hagi llei, cosa que malauradament no va succeir gaire en l'inici de la recessió. Podem i qui sap si hem de fer creu i ratlla amb la banca, sobretot atesa la delicada conjuntura que de nou travessa, però el que per descomptat hem de fer és lligar-la ben curt per impedir que ens la torni a organitzar, exigint a les ?administracions la responsabilitat d'anar vigilant que tant li va faltar quan tan necessària era.
