L'economia ha millorat aquests dos o tres últims anys. Cert que no ho ha fet en tots els sectors productius, ni tampoc en tots els segments socials. Les dificultats per reduir el nombre d'aturats o les contractacions en precari en són un exemple. Les dades macroeconòmiques, en canvi, indiquen que Espanya és el segon país de l'Eurozona que més va créixer en el segon trimestre de l'any. I, per molt, és el que major increment en termes de Producte Interior Brut (PIB) va experimentar entre les grans potències de la zona euro. Segons les dades d'Eurostat, l'economia espanyola va créixer un 0,7% entre abril i juny, una dada només superada per Eslovàquia. Alemanya tan sols va avançar un 0,4%, mentre que Itàlia i França no van ser capaces de créixer gens. L'economia europea, en general, no invita a l'optimisme a curt termini. I el Brexit ha obert més incerteses.

A Espanya, les exportacions, amb Catalunya com a principal motor, funcionen bé. I el balanç d'aquest estiu es preveu molt favorable en el sector turístic. No obstant, i tenint en compte que la millora no és homogènia en tots els sectors, les administracions públiques pateixen el llast de l'enorme deute que arrosseguen dels anys de la crua crisi. I això té una especial incidència en la inversió en obra pública, que ha caigut espectacularment els darrers anys, i de manera molt especial a les comarques gironines.

La construcció és un dels sectors que no s'ha recuperat de la crisi. És evident que l'obra residencial costarà molt que tingui uns nivells d'execució raonables. Però la construcció també està afectada per la dràstica reducció d'obra pública, fins a l'extrem que les administracions ni tan sols liciten allò que figura en uns pressupostos ja de per si prou retallats. A les comarques de Girona, hem passat dels 1.200 milions d'euros de licitació l'any 2007 als poc més de 100 milions de l'any passat. Cert que en aquells anys de màxims hi havia el Tren d'Alta Velocitat (TAV), però el retrocés ha estat espectacular. Entre 2015 i 2014, la reducció va ser del 43,5%, amb especial afectació a l'obra pública de l'Estat. No només la província de Girona figura en els últims anys a la cua de les inversions estatals, sinó que allò tan minso que es pressuposta no s'arriba a executar.

Un exemple el tenim amb el reclamat desdoblament de la N-II, que continua avançant a pas de tortuga. De les tres administracions principals, la més inversora en obra pública és la local. La Generalitat tampoc construeix gaire res de nou. I aquesta baixa inversió no només afecta les empreses constructores i els llocs de treball que poden generar, sinó també el progrés del país. L'obra pública, amb l'excepció de les faraòniques inversions dels anys de les vaques grasses (per exemple portar l'alta velocitat a punts sense passatgers potencials), serveix per donar resposta a necessitats col·lectives. El seu valor social radica en projectar les condicions de vida dels ciutadans del futur i impulsa l'economia a llarg termini. Per això, la falta d'inversió suposa un fre incalculable al creixement econòmic i social.