la notícia de la mort de Joan Ensesa ha estat, per a mi, la més colpidora d'aquest estiu: per inesperada, per la persona que ens deixava i per la càrrega simbòlica, molt més enllà de la seva voluntat personal, que té.

El seu fill en féu una semblança molt serena, planera i certa, reconfortant. La del fill que recorda i explica com era el seu pare. Tots els presents, segur que hi hauríem afegit perspectives i anècdotes que haurien arrodonit la figura de Joan Ensesa, però en el més fonamental tot estava dit. En queda i en quedarà el record d'una persona que et rebia somrient, que se't dirigia somrient i que et parlava amb el somriure als ulls. Amb un sentit radicalment positiu i amable de la vida. Satisfet de la seva feina, del seu taller i de les coses que l'envoltaven. Ensenyava el taller amb la mateixa passió amb la que en Lluís de l'Arc parlava del Claustre de la Catedral. Sols l'amoïnava que no hi hauria continuïtat.

Era un entusiasta del Barri Vell, de la plaça de l'Oli, Cort Reial i pujades de Sant Martí i Sant Domènec. Promogué activitats per construir bon veïnatge i per posar en valor aquests indrets. No hi visqué mai, però sempre fou un artesà que hi treballava tot el dia i que deixava la porta del seu taller oberta a tothom que hi volgués entrar per veure la meravella més ben guardada i ignorada de Girona.

La seva mort, en aquests moments, també adquireix un valor simbòlic. Desapareix un altre artesà, un altre petit industrial del Barri Vell i amb ell l'activitat. Un dels darrers. Un barri, el cor de la ciutat, que estigué ple de vida i de serveis, desapareix. No es transforma. Es buida per convertir-se en un simple escenari, espais públics privatitzats barrant el pas als vianants i expulsant els veïns que aspirin a viure tranquils a casa seva, amb un desori que no té ni solta ni volta.