Aquest estiu vaig escriure a les xarxes que la meva mare havia marxat. De bon matí, sense fer soroll, discreta com sempre havia sigut. No vaig escriure res inusual, ho fa sempre: es lleva abans que ningú i se'n va al súper mirant de no molestar els que encara dormim. Ignoro per quin motiu, molta gent va interpretar que la meva mare s'havia mort. I jo, sense saber-ho.

Vaig començar a rebre missatges estranys. El primer, d'algú que a primera hora del matí només deia «Una abraçada, Albert». No en vaig fer cas, ho vaig atribuir a una mala nit de l'interlocutor, potser havia anat a dormir abraçant fanals i ara em volia abraçar a mi. Més rar va ser quan un altre em va escriure assegurant que sempre havia tingut la meva mare en gran estima. Li vaig respondre que ja li comunicaria així que la veiés. Em va eliminar de la llista d'amics. «El meu suport en aquests moments tan durs», em van enviar després uns quants, i com que ho vaig relacionar amb la derrota del Barça el dia abans contra el Liverpool en un simple amistós, vaig contestar que no n'hi havia per tant, que pitjor seria que en Messi s'hagués lesionat. No m'han dirigit més la paraula. Inclús un, amb clares vel·leïtats poètiques, em va escriure: «Tots hem de passar aquests tràngols». «Jo els passo ben content, mentre no em desperti», vaig contestar amb alegria. No he sabut res més del poeta.

Vaig lligar caps quan la meva mare va tornar. Al súper l'havien mirat incrèduls, una amiga l'havia tocat per comprovar si era real, les veïnes li preguntaven si estava bé... Fins li va semblar que uns nens fugien en veure-la, com si haguessin vist un fantasma.

La culpa d'equívocs així és de la gent cursi, que diu que la mare «ha marxat» -com qui va a la perruqueria- o que els «ha deixat», com si s'hagués fugat amb el veí del tercer. Fins n'hi ha que anuncien la mort amb un «bon viatge, pare», i un està per demanar-li que porti xapes de cervesa d'allà on vagi, que en faig col·lecció. Tan difícil és dir que algú s'ha mort, quan en realitat s'ha mort? La meva mare bé, gràcies.