L'Andreude petit ja era un trapella; als sis anys s'adonà que posseïa un do extraordinari, que mai no va comentar a ningú, que li permetia emportar-se de la boca la paraula que volia pronunciar un nen o un adult. Quan un amic estava a punt de dir: «finestra» l'Andreu s'avançava i li robava el mot i el company enunciava «volia tirar un paper per la ...». Aquest entreteniment el divertia molt i l'usava per ridiculitzar també els homes grans que li resultaven antipàtics. El que, en aquells moments, no sabia l'Andreu és que les paraules sostretes de boca aliena quedaven definitivament esborrades del vocabulari de les persones.

En el sermó dominical, com que no li queia bé el capellà, s'hi esforçava de valent i el pobre home en intentar fer avançar la fluïdesa narrativa, quedava parat en sec perquè xocava contra breus espais buits. El sermó li quedava esquitxat de silencis. L'entremaliat Andreu li manllevava els termes; el capellà es posava nerviós i al final el sermó es convertia en un galimaties indesxifrable; uns feligresos patien devotament, altres ho celebraven amb sonores rialles.

Tanmateix l'Andreu amb el seu mal art aconseguí que la parròquia fos més concorreguda i que molts aldeans atrets per l'espectacle extravagant assistissin als actes religiosos que foren interactius, puix que quan el predicador enunciava «quan Jesús va reunir els apòstols en l'últimÉ» els parroquians cridaven «sopar» i si a continuació assegurava «entre els apòstols reunits hi havia un traïdor de nom...», de nou el públic intervenia clamant el nom de «Judes».

Tot allò que començà com un joc picaresc es convertí per l'Andreu en una afició perversa, en una obsessió frenètica, anà perfeccionant el seu do i es va dedicar a caçar paraules sense ser conscient del que feia; d'aquesta manera aconseguí que desaparegueren un gavadal de vocables del lèxic popular i si en restaven algunes de vives preparava trampes als emissors demanant-els-hi si sabien com es deia un estri de treball, una actitud humana, una peça de roba i quan la pronunciaven l'atrapava al vol i l'eliminava de les seves memòries lingüístiques.

Al cap d'un temps es dedicà a podar els camps semàntics i van desaparèixer els noms de les eines del camp, dels animals domèstics i la pobra gent els havia d'assenyalar amb el dit si els necessitava o escriure en un paper. Cada dia el llenguatge dels habitants del veral era més esquifit i la gent per comunicar-se gesticulaven i l'Andreu és feia un fart de riure contemplant la dificultat comunicativa i la ridiculesa dels mims.

Prou sospitava la gent que algú els robava les paraules però no sabien qui era, ni com impedir-ho, i ja no disposaven de riquesa verbal suficient per manifestar el que ells sentien i fer-ho conèixer als altres. Les petites llacunes en la conversació oral al cap d'un any es transformaren en un oceà d' ineloqüència.

Els vilatans, mancats de mots, per entendre's desenvoluparen un codi rudimentari de senyals amb gestos per descriure situacions bàsiques, que alentien els missatges, mentrestant l'Andreu era el gran magatzem de mots que no parava d'omplir-lo amb noves troballes lexicals.

El seu instint depredador lingüístic, després d'haver emmudit el poble i haver creat una gran bossa de silenci, només guixat per sons metàl·lics i el cant de les aus, el portà als pobles veïns i es preguntava si les viles i ciutats més enllà de les muntanyes parlaven i si ho feien hi aniria a prendre'ls les paraules, i això és el que va fer i anà eixamplant la boira del silenci arrancant de les boques els noms de totes les coses i gaudint morbosament del que estava realitzant. La celeritat en la seva malvada acció el va portar a visitar països estrangers i els assecava a tots, els deixava dejús de mots. Per fi va furtar les paraules de tots els idiomes que es parlen en el món.

Va fer callar a tothom, tanmateix reconegué, penedit, la seva solitud lingüística i volia remeiar-ho, però aquelles paraules que havia guardat quan era jove, també s'havien després d'ell i ignorava on eren. Volia alliberar-les perquè tornessin a la memòria bucal dels seus propietaris. El seu joc pueril s'havia transformat en una tragèdia universal.

Un dia va aparèixer un misteriós ancià vestit amb indumentària antiga que portava en un carro tirat per bous un paquet embolicat amb robes de seda i s'atansà a l'Andreu. La gent va veure la llosa irregular de basalt negre d'uns 112 centímetres de llarg i 75 de ampla, que portava dos textos escrits, un amb jeroglífics egipcis i l'altre en grec clàssic. L'amable vellard va lliurar la Pedra Rosetta a l'Andreu, ensems, li donà una petita clau d'or i li mostra el pany perquè l'obrís. De dins la pedra van sortir milers i milers d'ocells que s'escamparen a gran velocitat pel cel sabent bé on anaven, anaven a posar-se a la boca de les persones.

L'ancià fou el primer home al que li va retornar la parla i mirant fixament l'Andreu el va amenaçar que mai més ho tornés a fer; ell va amagar els mots dins la pedra Rosetta, que, com un diccionari universal les havia aixoplugat, si l'Andreu tornava a repetir el fenomen de robar les paraules de la gent no hi hauria ningú que pogués acollir-les.

Es van abraçar emocionats i aquest fet per les persones allà reunides fou interpretat com un acte de reconeixement, talment com si el gran salvador dels mots hagués estat l'Andreu».