Ala gran festa cultural gironina hi manca una representació de l'Epi i en Blas explicant amb paraules entenedores la diferència entre allò que és públic i allò que és privat. La confusió entre els dos termes ha portat força disgustos i maldecaps per les Espanyes i encara som a temps d'aturar cap brot maligne a Girona. El proper capítol el tindrem amb les Fires, la festa pública per excel·lència. L'any passat, amb en Puigdemont de regidor de Cultura, la programació musical a la Copa no va tenir ganxo, com si el pla fos desfer-se'n. Les barraques gestionades per entitats sense ànim de lucre es van llogar a preus excessius i, a més, durant dos dies no van obrir per ordre del llavors alcalde. La cirereta va ser l'intent fallit in extremis de confiar la direcció de les barraques a una empresa privada els darrers tres dies. Encara no s'han fet públics els plans per aquest any, però la intenció sembla ser la mateixa.

Per més recursos públics que s'han abocat a la gestió cultural, no hi ha a Girona cap moviment propi que hagi fet forat més enllà del Gironès. L'incipient grup poètic que s'estava gestant va ser aniquilat d'arrel i tampoc ha sorgit una escena musical com la dels temps d'Umpah-pah, Sopa de Cabra i companyia en la que tot el país s'hi va emmirallar. L'excessiu control sobre l'expressió artística ofega la creació. I els agents privats que es dedicaven a la promoció d'artistes també han estat bandejats. Amb diners públics s'han finançat iniciatives com el Tempo sota les estrelles que són una competència deslleial a locals que amb prou feines poden presentar una alternativa sense veure's amenaçats amb un reguitzell d'expedients. És simptomàtic que ningú no alci la veu per por de les represàlies, com si en comptes de viure en democràcia fóssim un protectorat de Kim Jong-un.

Els episodis rocambolescos se succeeixen. Una biblioteca pública estava amenaçada de tancament per només 12.000 € anuals, una quantitat insignificant comparada amb les partides destinades a patrocinar esdeveniments que en principi ens venien com a beneficiosos per a la ciutat però que al final han servit per lucrar butxaques privades. I també hem vist com les ordenances no són de confiança perquè, per molt excelses que alguns considerin certes expressions musicals, ningú no hauria de tenir dret a fer-nos-les escoltar en els nostres dormitoris fins a hores intempestives. I qui vol posar seny és insultat i vexat sense compassió per les xarxes socials, com bé deuen saber els representants d'algunes associacions de veïns. Qui ens salvarà de tants despropòsits?