A Espanya, tradicionalment, l'agost mai va ser un mes propici per a la agitació política, que és una activitat que sol desenvolupar-se en l'escenari madrileny. A l'agost, a la capital del regne fa una calor insofrible, la gent, amb nòmina oficial o sense, fuig a les platges o a les serralades per refrescar-se una mica i les pàgines del Butlletí Oficial de l'Estat només es fan servir per ventar. A ningú amb dos dits de seny se li ocorreria fer alguna cosa important a l'agost exposant l'enteniment a patir una insolació mortal. L'agost és un mes políticament inert i cal passar-lo a l'ombra fent els mínims esforços possibles.

Aquest any, en canvi, per culpa de les astúcies polítiques del senyor Rajoy l'agost s'ha convertit en el mes decisiu per a la investidura d'un nou president del govern.

Amb el perill afegit que, si no qualla aquesta sortida mitjançant un pacte entre el PP, Ciutadans i l'abstenció del PSOE, podríem estar abocats a unes noves eleccions el 25 de desembre. Cridar al vot el dia de Nadal és un recurs electoral pervers que només pot haver-se-li ocorregut a un cervell retorçat, perquè no podem atribuir-ho a la mera casualitat. En tot l'orbe cristià no hi ha antecedents d'una cosa igual. I ve a confirmar que, com diuen els seus panegiristes, el senyor Rajoy maneja els temps com ningú. L'any passat va retardar la convocatòria de les eleccions fins a fer caure el 20 de desembre, dos dies abans del sorteig de la Loteria de Nadal, i quatre abans de la Nit de Nadal. Alguns politòlegs (professió en clar auge) van interpretar que el senyor Rajoy, molt assetjat pels casos de corrupció que afectaven el seu partit, va voler aprofitar un ambient propici a la caritat, al perdó dels pecats i al retrobament familiar (fins en les guerres més aferrissades hi ha treves nadalenques) en benefici propi.

La jugada no li va sortir del tot bé però el PP va resultar ser la llista més votada i el Rei va sondejar la possibilitat d'encarregar-li la formació de govern; no obstant això, el polític de Pontevedra va rebutjar l'oferiment sota pretext de no disposar de la majoria suficient. La resta és història recent i ben coneguda. PSOE i Ciutadans van pactar un programa de govern més aviat liberal al qual no va voler sumar-se Podem, ni per descomptat el PP, i la situació de bloqueig va obligar a una nova convocatòria electoral el 26 de juny, un dia després que cobrin els pensionistes la paga extraordinària d'estiu. Els resultats van ser molt semblants als de la convocatòria anterior, encara més favorables per al PP, que va incrementar el nombre de diputats. I aquesta vegada el senyor Rajoy sí que va acceptar l'encàrrec reial i negocia un pacte d'investidura amb Ciutadans, que aspira a ser el julivert de totes les salses polítiques possibles. El pitjor de l'assumpte és que per aconseguir la investidura necessiten de l'abstenció dels socialistes i aquests no els la poden proporcionar gratis et amore si aspiren a no donar-se la patacada definitiva davant l'electorat de centreesquerra que encara els és fidel.