No és que els radicals no tinguin raó, sinó que les seves raons no són les de tots, ni les majoritàries. I la convivència requereix el màxim consens.
Altrament, conviure civilitzadament no és possible. Si un radicalisme, qualsevol, intenta o aconsegueix imposar-se, estem en un totalitarisme. La part pretén dominar el tot.
En algun moment, segurament, tots hem sentit la temptació de la radicalitat. De creure, defensar i establir el que crèiem que era el millor. La nostra raó. Devaluant o ignorant la dels altres.
No era mala intenció. Potser bona o molt bona. Érem uns beats de la nostra suposada bondat, que repartíem a tothom en estampetes de colors. O érem uns fanàtics seguidors de la nostra sagrada veritat.
Beats o fanàtics, amb un fals carisma d'infal·libilitat, socialment ens comportàvem, vulgues que no, com uns malvats. Els altres no comptaven. Eren els infidels per convertir. S'havia de predicar la guerra santa.
Els radicalismes són ferment de canvi, ambició de millora. Amb freqüència, idealismes venerables. En la seva dialèctica contraposada ajuden a avançar a la societat. A treure-la de la seva paralitzant rutina, del seu aburgesament, del seu bassal sovint amb pudor de podrit.
Benvinguts els radicalismes, en la mesura creativa. Amb la seva específica funció positivament revolucionària. Sense sortir-se dels seus límits que marquen el sentit comú, el respecte als altres i les regles democràtiques. La seva aportació és bona, sempre que no s'obstinin a convertir-se en maleïts àngels caiguts.
Tenen les seves raons. Però la raó és de tots. Alguns es mereixen estàtues en els temples, altres bons militants enfervorits de les seves causes. No líders il·luminats, convençuts que els déus estan sempre de part seva.
Els déus de la veritat -social, política, etc.-, com la sort o l'alegria, es distribueixen per barris. Entre tots s'ha de fer tot. O intentar-ho. No amb exclusions ni imposicions.
La democràcia, la millor regla de convivència fins ara, és de tots. Compte de posar-li adjectius. Abans s'inventà l'«orgànica», ara s'invoca la «radical». Anem per mal camí. Si és de tots, entre tots hem de definir-la, aceptar-la, organitzar-la i concretar-la, sense buits legals, amb normes jurídiques de compliment obligat.
Les raons radicals poden fer la seva aportació al progrés, però no es poden imposar a la totalitat. Els «ismes» com a radicalització de l'«ego» (cadascú que hi posi aquí el seu més preuat) porten a l'ànima aquesta temptació excloent. Volen ser la «raó» de tot i de tots. No deuen entrar (no hi mereixen entrar), en el regne de cap celÉ
