Corria l'any 1985 quan TVE estrenava El misterio de Salem's Lot, magnífica adaptació televisiva de la no menys genial novel·la de terror escrita per Stephen King, Salems'Lot. La sèrie vampírica, dirigida per Tobe Hooper, reputat creador -ja en aquelles dates- de grans obres mestre del gènere com La matanza en Texas i Poltergeist, recolzava el seu punt més mediàtic en el rostres de l'incombustible James Mason i del gran David Soul, l'arxipopular Hutch, el poli ros i cràpula de la mítica Starsky & Hutch. L'estrena va ser un autèntic fenomen i ben aviat es va convertir en sèrie de culte. Un servidor tenia nou anys quan els seus anuncis van començar a emetre's, i no vaig trigar a quedar-ne hipnotitzat. Eren èpoques de tres canals de televisió, i la protecció de l'horari infantil ni existia.

Recordo que els meus pares es negaven a deixar-me-la veure però van acabar cedint sorpresos pel meu insistent interès, tot i que atenent a la meva responsabilitat. Els vaig dir que sí, que no tindria por, i la nit de l'estrena em vaig asseure amb ells al sofà, emocionat, sobreexcitat, conscient que anava a veure quelcom especial. Em vaig cagar a sobre però el més greu de tot va ser que a la setmana següent vaig voler veure el segon episodi per demostrar que controlava. Va ser l'últim episodi que vaig suportar. Acció, reacció. I gran lliçó la que vaig aprendre. Encara avui, de nit, em sembla veure a la finestra de la meva habitació aquell nen vampir somrient, levitant sobre un mar de boira, mirant-me amb els ulls completament injectats en sang, picant el vidre des de l'exterior... L'horror, l'horror... Malgrat tot, amb el temps, vaig començar un idil·li amb el gènere de terror que encara avui perdura. Trauma?

El que realment sí que m'està començant a generar un trauma és la creixent estupidesa de molts pares avui. L'última? El boicot que quasi 70.000 han fet al tràiler televisiu del film de terror Nunca apagues la luz, perquè, paraules textuals de la mare impulsora: «fa molta por i els nens poden quedar traumatitzats». UUUuuuUUUh...! Vergonya aliena i facepalm. Jo em pregunto per què aquesta mare li posa a la seva filla de tres anys un canal sense programació infantil com Antena 3, que és on va veure un tràiler que dubto que una nena d'aquesta edat entengui, i perquè no ha denunciat infinitat d'anuncis i programes idiotitzants emesos també en horari de protecció per a menors. És que ser pare significa tornar-se gilipolles? Ho pregunto. Poc corregits quan toca, sobreprotegits quan no toca, la culpa del que afecta el nen acaba sent sempre d'un altre. Algun paper haurà de tenir l'educació i el guiatge paternal en el consum televisiu, no? Si us plau, més pensar amb el cap i ?menys queixar-se de beneiteries. Tots ens hi juguem la supervivència de l'espècie, i ara per ara, si haguéssim de confiar en la feina dels pares denunciants, ja us dic jo que ens anem de pet a l'extinció.