Des de l'any 2007 s'han anat succeint i acumulant crisis de caràcter econòmic, social i polític. Aquests darrers deu anys han generat escenaris d'inestabilitat on la incertesa ha adquirit un protagonisme creixent. Ens cal reconstruir o redifinir paradigmes, sovint des del qüestionament dels models precedents. En una societat occidental encomanada als déus de la tecnologia i de la immediatesa fugaç, ens hem tornat addictes a les certeses aparents, als judicis radicals i ens costa d'acceptar la complexitat real. Més enllà de la comprensió intel·lectual del món, per a la qual disposem de noves eines, la comprensió humana continua presentant nivells ben precaris i la manca d'empatia, de reconeixement en l'altre de la humanitat que ens configura és a l'origen de la indiferència, del menyspreu, de l'odi, de la violència i de les guerres. L'egocentrisme ens encega i l'aplicació primària del principi del talió i de l'anhel de venjança ens acosten persistentment a confrontacions destructives. Des d'un punt de vista cultural, s'ha accentuat la distància pública entre la cultura científica i la cultura humanística, tot i que hi guanyen les dues quan conflueixen, però al mateix temps es percep l'aspiració que les disciplines artístiques i científiques superin les seves fronteres tradicionals, encara que aquesta circumstància contribueixi a una pèrdua de seguretats que ens entrebancaven d'adonar-nos de la interrelació essencial que les vincula. Les crisis ens han dut, a més, a reformular l'art de viure. Enmig d'un soroll comunicatiu constant, s'imposa la necessitat de l'autocrítica, de la lucidesa i de l'austeritat. Massa sovint esquivem la part que ens enutja de la realitat i aquesta ignorància deliberada provoca que cometem errors de judici o que ens deixem atrapar per il·lusions. La vida és una aventura individual que s'insereix en una obra col·lectiva que travessa les generacions. I és saludable que ens hi aproximem des d'una visió que ens ajudi a evitar el parany de parcialitats i fragmentacions que ens limiten i ens confonen. A l'ensenyament, s'ha reconsiderat la pràctica d'aprendre i avaluar a partir només de l'adquisició de coneixements. Alternativament s'hi parla d'aprendre a aprendre, s'hi ha expandit el mètode fonamentat en competències i s'hi ha generalitzat la introducció de projectes que estimulen la participació dels alumnes i que relliguen en una sola activitat assignatures convencionals diverses. Però l'ensenyament no es pot cenyir a ensinistar en l'adquisició d'unes competències, sinó que ha d'educar. La reflexió serena, el diàleg respectuós i creatiu i el debat argumentat contribueixen a enfortir l'autonomia i la llibertat i fan que els alumnes assumeixin d'una manera més intel·ligent i responsable la gestió del seu present i la construcció del seu futur. La incertesa sembla que s'ha instal·lat d'una manera irreversible a les nostres vides i gestionar-la requereix una maduresa humana que ha de deixar enrere prejudicis i interpretacions maniquees i reduccionistes, i apostar per una mirada integral i oberta a les transformacions.