Una de les característiques que distingeix les costes catalanes de la gran majoria de costes del Mediterrani, és que són legalment accessibles per a tothom, perquè la llei no planteja la possibilitat de reservar propietats privades al litoral. És clar que això no vol dir que no hi hagi indrets de difícil accés que puguin semblar privatius -però la regla és que el mar, les platges i les cales, són de tots. Un altre tema és que aquest «lliure accés» s'ha de regular davant els abusos d'alguns usuaris, que tenen tan poc respecte pel principi d'igualtat com per la natura que ens envolta. Però els abusadors no són només capitans de cap de setmana poc experimentats, que causen danys al medi i generen situacions de conflicte perquè no coneixen o no recorden les regles més elementals del trànsit marítim. També hi ha qui s'hi dedica a explotar les aigües i el fons marí i que actuen com si de la seva finca es tractés. I no, no parlo de les nombroses escoles i empreses d'immersió que solen tenir un tracte impecable amb la resta d'usuaris.
El cap de setmana passat em vaig convertir en víctima dels abusos d'un parell d'aquests espavilats que es pensen que el mar és seu. I vull explicar-ho, perquè tot i essent també testimoni que són l'excepció, cal aturar actituds com la seva de soca-rel, si volem evitar que algú s'apropiï d'allò que ens pertany a tots. Havia llogat una llanxa per a una sortida familiar, a fi d'«explorar» algunes cales del Cap de Creus. Al migdia vam decidir comprar uns «bocates» a Cadaqués, donat que és ben fàcil desembarcar al costat del passeig. Un dels nens va decidir quedar-se amb mi per xerrar. Però vaig decidir allunyar-me de la dàrsena, per no ocupar un lloc que potser algú altre hauria de menester. Així que cercava la boia d'algun usuari que hauria sortit a mar per esperar allà -una pràctica ben habitual: si no fas servir la teva boia, algú altre s'hi pot amarrar, sobretot si és només per una estoneta i no abandones la barca. No causa cap perjudici a ningú. Però no és així als ulls d'una de les empreses que «exploten» el camp de boies de Cadaqués. Encara no havíem acabat de lligar la barca a la boia, que ja s'hi presentava una parella d'italians per fer-nos fora. Els era completament igual que els expliquéssim que érem allà de manera provisional i que marxaríem de seguida. Segons ells, la boia era seva (de la seva empresa) i no hi havíem de fotre res. Sort que la família va tornar de seguida amb la teca! Vam marxar cap a Port Lligat per menjar sota l'esguard de la casa Dalí. Per prudència -no volíem fer malbé cap propietat aliena- vam tirar un petit ferro a molt poca profunditat. I també aquí «els amos» (en aquest cas eren alemanys) van trigar només minuts a fer-nos fora, dient que tot aquell mar era «seu».
