Al final i a França ha hagut de ser un tribunal qui ha donat la raó al sentit comú i a la llibertat, cosa senzilla: que les dones es banyin com vulguin. París, Niça i altres llocs de França han estat atacats seriosament per «gihadistes». Són atacs indiscriminats -com més gent mori millor, uns s'immolen i uns altres s'espavilen-, fa anys a París posaven bombes a les papereres i als restaurants sense cap altre criteri que no fos traslladar el sofriment d'orient a occident. La bomba indiscriminada a Catalunya la vam patir a l'Hipercor, les altres també ho eren però passaven en casernes de la Guàrdia Civil -Vic, una massacre demolidora. El temps canvia paràmetres i la injustícia d'alguns pobles com la del poble basc a hores d'ara ja no funciona com als anys setanta, matar per estar vius i per mantenir la revolta contínua. Amb poc temps, allò que era Al-Qaeda ha quedat com una força envellida perquè ha sorgit un exèrcit revolucionari que ha guanyat terreny a Síria i l'Iraq. No són qualsevol força, utilitzen una ritual audiovisual a l'hora de mostrar la mort i degollar als enemics -merchandising atractiu: moriràs per Déu i seràs un heroi i la teva família sempre tindrà un suport econòmic- tot acte de guerra té contraprestacions. En qualsevol guerra sempre s'han fet les mateixes atrocitats. Degollar l'enemic és un clàssic, l'únic que canvia és que ara se'n fa un espectacle audiovisual. S'apropien del territori i del petroli. A més, aconsegueixen allò que no havia aconseguit Al-Qaeda -van més enllà-, conquereixen un territori i assenten arreu el concepte de l'enemic. Ràpid i directe tornem al segle XI però amb armes d'ara mateix. L'enemic és tot aquell que és d'una confessió religiosa diferent de la seva: els occidentals. Mentrestant s'esdevé una qüestió increïble al segle XXI, a Síria hi bombardegen russos, turcs, francesos i americans -fan servir bases de l'Iran- abans era de l'eix del mal -i no se'n surten. Pilons de drons que al Pakistan cada dia maten gent dels pobles, són arran de la frontera i això els condemna -a ningú no l'interessa. Mentrestant a França guanya l'extrema dreta i amb detalls com la condemna del burquini -metàfora- es fa vistent la fòbia en contra dels musulmans -França per als francesos, com si els fills i nebots vinguts de les colònies no ho fossin. Vagi com vagi tothom, dones incloses, han de poder banyar-se com els doni la gana. En l'Espanya de fa quatre dies estava prohibit besar-se en públic i anar amb biquini i la minifaldilla era un escàndol. La Guàrdia Civil vigilava les platges i no permetia a les dones que ensenyessin gairebé res. Sempre s'utilitza a la dona com un objectiu de guerra. Quan es va envair l'Afganistan i després l'Iraq era per salvar les dones. Propaganda. Hi ha qui diu que als països musulmans aquesta polèmica no hi és, és clar que no, allà el burquini és una ofensa perquè no accepten el cos pefilat de les dones, és un món reglat pel poder dels homes -estrangeres a part i en guetos turístics-, no es permet que la dona del país tingui cos sinó és en la intimitat i si estàs casat. Masculinitat turmentada, rabiosa. La cultura occidental en vista a respectar la dona fa poc que va començar -Mari Quant, Coco Chanel, Amanda Lear. A l'orient es viu en una perenne vida medieval i en el pitjor sentit. A qui ha de salvar occident?, a milers de persones que treballen fent una samarreta per un plat d'arròs i que comprem per dos euros? Si a França no hi hagués hagut la revolució i no n'hagués sorgit una manera diferent d'entendre el món i la justícia, on seríem? Sigui com sigui en la qüestió del burquini hi ha una qüestió clara: els musulmans no són els nostres enemics i les dones, siguin de la religió que vulguin, que es banyin com els doni la gana.