Un dels principis elementals de la creativitat és que, si vols dedicar-t'hi, has de pensar, sí, però sobretot actuar. Sembla una obvietat, però en el fons és la mare dels ous. Un dels perills de voler professionalitzar-te en qualsevol de les arts és el llarg camí que va de l'enunciat al resultat: per això el món és ple de somiadors que un dia van voler ser escriptors, cineastes o artistes, però si no ho han aconseguit és perquè han invertit més temps a dir que ho volien fer que no a fer-ho. Si vols escriure, escriu; si vols pintar, pinta, i si vols filmar, filma. Sí, la vida no és tan senzilla i el trajecte està ple de condicionants i adversitats, i intentar-ho no t'eximeix del fracàs, però almenys t'hauràs mogut, que ja és més del que fa més de la meitat de la gent amb qui et creues pel carrer. Com que ja fa uns anys que alguns ens dediquem a això de la crítica de cinema, encara ens meravellem quan veiem col·legues de professió, amics i coneguts desafiar els obstacles i voler materialitzar projectes que, si féssim cas de les regles del joc de la indústria (?), mai no veurien la llum. Sant Martí, pel·lícula de terror dirigida per David Ruiz i Albert València, és un d'aquests casos miraculosos en què la tenacitat i la persistència s'imposen a les limitacions de l'entorn. A mig camí entre La matança de Texas, la denúncia política i la comèdia rural, aquest punyent film inicia ara una croada per guanyar visibilitat a festivals i demostrar que, a casa nostra, el cinema de gènere és tan factible com a qualsevol altre lloc. Els seus creadors representen, en el seu afany de culminar el projecte, una lluita que hauria de ser de tots per esfondrar els murs del sectarisme cultural. Per tant, prepareu-vos per visitar Sant Martí, capital del terror, la tossuderia i, també, l'amor al cinema.