aCatalunya en l'àmbit del socialisme en democràcia tenim el PSC, ERC, ECP, BeC, CSQEP, IC, Podem, EUiA. Imaginem que un cop tothom hagi debatut el seu futur lluny de les campanyes electorals tot queda en PSC, ERC i un nou PSUC amb tots els altres.

Tres partits per a un sol espai ideològic? Tenim un problema pràctic i un d'ideològic. El pràctic l'explica Josep Lluís Carod-Rovira quan diu que a Catalunya tenim els partits doblats, en aquest cas triplicats. Això si no comptem el PDC, cada cop més escorat a l'esquerra a pesar de l'esforç dels seus vells dirigents.

Anem a pams, d'on surt el socialisme si no és del marxisme? D'aquí sorgeixen dues línies de desenvolupament. Per una banda el socialisme que es vol construir des de la democràcia, creu en la consciència de classe de la major part dels habitants d'un país i per tant es presenta a les eleccions. I una altra de revolucionària, que hem acabat denominant comunisme. Queda clar que aquesta altra via ha demostrat ser molt bona pels que no la patien i molt dolenta pels que la van haver de patir. Vivien molt millor els alemanys de la RFA que els de la República Democràtica Alemanya que ni era república, depenien de la URSS, ni molt menys democràtica.

El problema ideològic de la via democràtica ve de lluny. Olov Enquist, un escriptor i dramaturg suec, escrivia sobre els anys seixanta: «La socialdemocràcia tenia molt d'èxit, potser perquè es tractava de l'única política pràctica que funcionava (...) però des del punt de vista teòric, resultava del tot condemnable» i afegia «ser socialdemòcrata confés no era gens divertit».

Ara tenim un problema afegit: els partits socialdemòcrates europeus han deixat de ser socialistes i s'han llançat cap al món dels interessos dels rics abandonant aquells que durant moltes dècades van representar. Ni Tony Blair, ni François Hollande, ni Matteo Renzi, ni Jeroen Dijsselbloem, ni Martin Schulz, no tenen res de l'heroica tradició socialista europea. De fet, l'ascens del neofeixisme a Europa el devem, en part, a aquests líders.

A l'esquerra del socialisme en democràcia no hi ha res més, a la dreta un capitalisme salvatge, irracional i inacceptable èticament.

Així doncs, entre vuit partits o coalicions diverses que es reclamen més o menys socialdemòcrates es dibuixa les preferències de la majoria de catalans, en realitat tots ells tenen més dubtes que certeses en un món amb més dubtes que certeses. Uns partits vells i uns partits nous però tota la seva ideologia cap en una rajola.