Després de quasi nou mesos d'espera i de dues eleccions, el president de govern sortint ha presentat la seva candidatura a presidir de nou el Govern i ha estat rebutjat per la Cambra. Quatre anys de govern i nou mesos d'interí han estat suficients perquè l'esquerra i els partits autonòmics l'hagin vetat amb termes que, a qualsevol persona sensata, la farien reflexionar. Més enllà de la teatralitat de la política, el rebutgen democràticament perquè no han oblidat l'arrogància, la corrupció i el dolor produïts.

La dreta espanyola és prou superba com per enrocar-se i voler fer passar la seva sigui com sigui. Es quimèric pensar que Mariano Rajoy entendrà aquesta derrota d'investidura com una derrota de confiança que l'inhabilita per presidir el govern d'Espanya, que no hi ha segona oportunitat. Si el PP optés per canviar el seu candidat obrint un nou temps i un nou discurs, podria tenir una oportunitat. Però no sembla possible. En tot cas, és responsabilitat dels que no volen Rajoy al cap del govern treballar per una alternativa. No es pot fer de "perro del hortelano", que ni menja ni deixa de menjar.

Iglesias ha d'aparcar la seva ansietat, Rivera el seu anticatalanisme i el PSOE, les seves misèries internes i arribar a un pacte de mínims democràtics i legislatius que permetin treure el PP del govern, restablir drets i obrir ponts de diàleg amb la perifèria de l'Estat. O sigui, amb Catalunya, Euskadi, Balears, Canàries, València i Galícia. Negociant un nou model de finançament i creant les bases per reformar la Constitució recollint nous drets i oferint els espais que permetin una convivència còmoda.

ERC i CDC poden col·laborar a la formació d'aquesta alternativa o no. Si volen imposar la renovada reclamació d'un referèndum que han menyspreat tantes vegades, no ajudaran a res, s'aïllaran i formaran part del problema.