Aquesta vegada, tampoc. Llevat d'un gir inesperat, Espanya continuarà uns quants mesos amb un govern provisional, camí del rècord que va establir Bèlgica, però en unes condicions socials i econòmiques diferents de les nostres. És molt probable que el panorama no s'esvaeixi fins que passin les eleccions basques i gallegues del pròxim 25 de setembre. Tampoc es pot oblidar que tres dies després, el dia 28, el Parlament català votarà la moció de confiança a Carles Puigdemont, que pot anar aparellada de l'anunci d'un referèndum unilateral d'independència. Ambdós escenaris poden accelerar la formació d'un govern a Espanya... o ajornar-lo definitivament fins a unes terceres eleccions el desembre.

De moment, la investidura del president del Govern espanyol està enquistada per les estratègies internes de cada partit, com s'ha comprovat aquesta setmana amb les dues votacions que ha perdut Mariano Rajoy. El PP es deixa anar en la seva majoria minoritària esperant que siguin els altres els que es cremin. El PSOE i Podemos estan dirimint qui tindrà el lideratge hegemònic de l'esquerra. I Ciutadans, després del retrocés experimentat en les últimes eleccions, està instal·lat en l'ambigüitat amb l'única pretensió de poder treure el cap, ara amb el PSOE, ara amb el PP. No cal criticar el bipartidisme i alhora rebutjar els acostaments en una Cambra fragmentada, ni enaltir la mort de les majories absolutes i comportar-se com si només amb comoditat parlamentària fos possible el comandament. L'important no és triar Govern, sinó com governa i qui ho controla. Els grups, grans i petits, estan gestionant un resultat que exigeix elevades mires i alta política. No amb animadversions que situen el partidisme i la conveniència per davant de l'interès dels electors. Estem transitant d'una etapa d'inconsistència, que inflamada per la corrupció va desembocar en afartament, a una altra d'inconseqüència, amb mandataris que ni expliquen amb coherència les seves postures, ni saben cap a on avancen. Tots afirmen que no arribaran unes terceres eleccions i tots aporten el seu granet de sorra perquè s'acabin convocant. Abans eren els nouvinguts els desitjosos d'agitar les urnes per beneficiar-se de l'èxode dels descontents. Quan els votants van entreveure que la seva aspiració era merament substitutiva, van frenar en sec el seu ascens. I els partits independentistes catalans, ERC i PDC, han desistit de participar en la política espanyola.

Espanya corre risc de desvinculació. Si ja compta poc en la política internacional, en situació d'interinitat, res. De moment, no té protagonisme en una cruïlla decisiva per a la nova Europa del Brexit i per a un món tenallat pel gihadisme i la recomposició de les aliances geoestratègiques. La reforma del finançament autonòmic està per resoldre. La sostenibilitat de l'Estat del benestar, per garantir. La salvació de les pensions, per aconseguir. La reactivació de l'ocupació, per impulsar. El diàleg amb Catalunya, inexistent. I en el camp domèstic, tot aturat. Encara estan per respondre les dues-centes preguntes que van formular els sis diputats gironins en l'anterior legislatura, moltes d'elles sobre temes que afecten l'economia, les infraestructures i els serveis socials; o sigui la vida cotidiana de les persones.