Hi ha notícies de veritat i altres de broma, però cada vegada resulta més complicat distingir entre els dos gèneres a la jungla d'internet, on tot funciona a cop de clic. Sobre això escrivia no fa gaire la directora de The Guardian, Katharine Viner, preocupada perquè la premsa en la seva versió digital estigui sucumbint a la urgència d'atreure "visites" (abans anomenades "lectors") a les seves pàgines web.

La necessitat de captar clients que compensin la baixada publicitària i de vendes de les edicions en paper ha portat a la premsa a publicar un nombre cada vegada més gran de notícies pintoresques que a poc a poc van substituint les que se suposa de més força en les seves versions web. Només cal fer una ullada a l'apartat d'informacions més llegides als diaris tradicionalment considerats seriosos. L'habitual és que el top ten estigui ocupat per necrològiques de famosos, dietes d'aprimament, successos diversos i anècdotes de la reialesa que abans només tenien cabuda a l'Hola. Als lectors (o més aviat visitants) els atrauen assumptes tan singulars com la raó per la qual el príncep Guillemd'Anglaterra "s'ajup sempre que parla amb el seu fill". És natural que el diari els ofereixi en un negoci regit, com qualsevol altre, per la llei de l'oferta i la demanda.

La veritat és que això ja passava amb algunes publicacions de paper en l'era analògica, tan recent i remota alhora. N'hi havia -i encara n'hi ha- dedicades a informar sobre l'arribada d'extraterrestres a algun lloc despoblat o els avantatges d'un regenerador capil·lar màgic que en només dues setmanes d'aplicació acabaria amb la calvície més rebel. Era l'anomenada premsa popular, que a Espanya va tenir una rèplica força més acceptable en el desaparegut setmanari El Caso.

El que ha fet internet és difuminar les fronteres, abans clarament visibles, entre la premsa de qualitat i la de "tot a cent". Tot el que cau a la xarxa és notícia comestible, de tal manera que les antigues seccions de curiositats han passat a ser part substancial de qualsevol diari en la seva versió electrònica. Amb això es corre el risc de substituir el rellevant per l'anècdota i de barrejar la veritat amb els seus succedanis; però és difícil retreure-ho a les empreses que busquen rendibilitzar el seu producte a internet. Com recordava l'abans esmentada cap de TheGuardian, el 85 per cent de la publicitat que abans obtenien els editors en recompensa a la seva inversió se l'emporten ara Facebook i Google sense necessitat de contractar cap periodista.

Més que el seu interès general o el treball de recerca del reporter, el que importa és la viralitat, estrany mot amb què s'al·ludeix a la capacitat de les notícies per reproduir-se com si fossin virus. El resultat, lògicament, és una infecció del material informatiu en la mesura que ja no importa gran cosa que sigui cert, fals o exagerat mentre aporti el suficient nombre de clics al medi que l'emet. Ara sí té fonament la queixa de Borges, que es lamentava que els lectors donessin crèdit a una notícia pel simple fet d'estar escrita en grans lletres negres, confonent la veritat amb la mida dels titulars. A saber què diria avui de les informacions convertides en virus que substitueixen la veritat -o el simple rigor- per la urgència que els lectors hi facin clic.