El rebuig del burquini a les platges franceses conté un desig d'afirmació d'un caràcter nacional determinat: les dones franceses no poden acceptar com a partícips de la seva identitat les que renuncien a la llibertat sobre el seu cos i el sotmeten públicament al dictat, plaer o caprici de l'home per molt que sigui el seu home i ho exigeixi una religió comuna. D'aquí sorgeix la petició que les autoritats, en nom de la laïcitat i de l'honor del poble, han de trametre a la policia contra el burquini com ja ho han fet contra el vel o planegen fer-ho contra la dieta sense porc a les escoles públiques.

Contra aquesta resposta de policia, certa opinió il·lustrada ha apuntat a un xoc de drets o d'interpretacions del mateix dret a vestir com es vulgui. Vist més de prop, l'assumpte té una densitat cultural que afecta directament els camins d'una més que delicada convivència social. Per a una majoria de persones a França, i en molts altres països, el burquini posa en escac l'orgull per conquerir parcel·les creixents de llibertat, especialment en el terreny del vestir i de la presentació del cos de les dones en l'espai públic. Un llarg procés que va guanyar impuls en els anys 60 amb la minifaldilla i que ha transformat la cortesia del vestir femení a Europa, Amèrica, Austràlia o Nova Zelanda i entre moltes altres dones que viuen en països més reticents com certs de confessió musulmana, la Xina postcomunista o l'Índia de la tradició.

En paral·lel, les platges o piscines, els llocs de bany públic, s'han convertit en un espai privilegiat per a la presentació d'aquest cos, masculí o femení, desvestit. Un costum reforçat perquè s'associa a les pràctiques naturalistes i higienistes de la vida sana tan presents en l'origen del bany a les platges europees des de la segona meitat del segle XIX.

Per a l'islamisme rigorista, l'ús del burquini manifesta que la dona accepta com a únic lloc permès per a l'erotisme la mirada del seu home. En portar aquesta mirada a les platges -o a les pistes dels jocs olímpics- la dona tapada marca la seva diferència respecte al sentiment del cos de les altres. És la religió prenent el bany, bronzejant-se al sol o jugant a voleibol. En l'imaginari del llogaret global, el burquini -una peça inventada per una australiana d'origen libanès per introduir el decòrum alcorànic en els llocs de bany- és també una alternativa als costums "decadents" que expandeix o imposa la societat de consum.

La indignació a les platges franceses és difícil d'entendre des de la realitat espanyola. La nostra sensibilitat cultural és diferent. Els musulmans espanyols o residents no militen de la mateixa manera amb els seus costums. L'Estat més que laic és aconfessional i té una relació diferent amb el pluralisme religiós. L'amenaça del terrorisme gihadista és menys cruel i, aparentment, més distant. Les nostres platges, a més, van ser un factor de modernització des dels anys 60 i segueixen sent un lloc d'acollida del turista gairebé sense límits com mostren, en una altra direcció, els excessos suïcides o les infàmies sexuals de Magaluf.

El desafiament del burquini a França no té una solució fàcil. Des de la política, suscita preguntes: Per què no tenen dret a fer servir el burquini les dones europees o franceses de la mateixa manera que el tenen les que practiquen el top less? No hi ha la mateixa llibertat a mostrar tot el cos, excepte el pubis i una part de les natges, o només la cara, les mans, i els peus? No hi ha la mateixa pressió social a tapar-se que en desvestir-se segons els valors de cada context? Però aplicar un xoc de costums morals, una censura social, debilitarà la confiança que exigeix la convivència en el nostre món de migracions i mestissatges culturals.

L'ambivalència política, la càrrega simbòlica i el rerefons emocional d'aquest tipus de qüestions requereixen un tractament des de més punts de vista. Dit en altres paraules, no hi ha solució duradora sense el recurs a la intel·ligència cultural -l'aptitud que permet entrar en els continguts de la diferència sense el sentiment que estan en perill les arrels de la identitat- per part dels individus però també, i sobretot, dels líders socials i les autoritats que manegen els mecanismes de la socialització.

Certament, les matances espantoses dels gihadistes són una realitat tan terrible a França que semblen justificar una boira conceptual com la que difumina l'exercici de la intel·ligència cultural i de la tolerància generosa al país veí pel que fa a moltes d'aquestes diferències quan evoquen la paraula islam. La paradoxa, però, és que sense l'exercici adequat, i durador, d'aquestes dues pràctiques ens queda la impressió que estem apagant un foc i tirant gasolina en un altre.