El debat per investir Mariano Rajoy com a candidat a president del Govern m'ha dut al pensament algunes de les cançons, velles i belles cançons, que cantava Raimon fa molts anys; cançons compromeses que, per desgràcia, continuen essent vàlides, com ara Diguem no i D'un temps, d'un país. Cançons que serveixen ara per «dir no» al que representa el PP, com aleshores aprofitava per «dir no» al que representava el franquisme.
M'han entrat ganes davant la pantalla televisiva de posar-me a cantar en veu alta el mateix que aleshores cridàvem amb veu callada perquè sabíem que «la por era la llei per a tots» i vèiem que «la fam era el pa dels treballadors». Quan els joves de fa anys, cinquanta o quaranta, cantàvem que «no creiem en les pistoles, perquè per a la vida s'ha fet l'home i no per a la mort», no podíem imaginar que, després de tant de temps, tornaríem a pensar que el missatge valent i vindicatiu de Raimon seria encara vigent. I sap què, senyor Rajoy i senyors pepistes?, que sentint-los parlar i mirant-los en la pantalla he pensat que no, que ni Rajoy ni el que ell representa no els vull investits de poder.
Perquè no vull creure que haja de ser necessària «la misèria -diuen- de tanta gent». Perquè vull imaginar que, als quasi setanta anys, puc encara ajudar a transformar en realitat aquell bell somni jove de voler viure un nou temps i un nou país; però que per tal que això siga mai possible, a vostè, senyor Rajoy, no se'l pot investir president dels espanyols, perquè Rajoy només representa aquells que segueixen pensant que la por i la fam i la misèria són la llei obligada per a tots; que tots estem forçats a acatar «el imperio de la ley» de vostè i dels seus. I no. Jo no crec en les pistoles perquè és per a la vida que s'ha fet l'home, i no per a la mort.
Investir significa donar el poder a algú per tal que faça un bon govern. Investidura és la cerimònia per la qual s'atorga el poder a qui n'ha estat mereixedor. I no. La majoria a Rajoy no l'ha volgut investir, l'ha volgut desinvestir, perquè no el considera el just representant del present ni del futur, ni l'home que puga fer reals els somnis dels vells que van viure la transició, ni tampoc dels joves d'ara. Així de clar.
