El PSUC, partit important en la clandestinitat i els primers compassos de la democràcia, no podia ser nacionalista perquè era internacionalista, característica necessària de qualsevol partit marxista. «Proletaris de tots els països, uniu-vos», era el clam del Manifest Comunista de Marx i Engels. Però el PSUC va apostar de valent per l'Assemblea de Catalunya, que era plena de nacionalistes d'un separatisme tan intens com reprimit. Un es pregunta si el PSUC hauria regalat la senyera a Jordi Pujol com la hi va regalar el PSC el 1980. Costa de saber, perquè el partit es va fer miques al cap de ben poc, dinamitat per les crisis internes. Però és probable que el vell partit hagués lluitat per compartir protagonisme en la construcció de la simbologia nacional de la nova etapa. Cosa que no van saber fer els socialistes, la mar de contents i satisfets amb la seva parcel·la de poder als ajuntaments, la Diputació de Barcelona (molts diners) i el govern central des del 1982.
El PSUC ja no hi és, i la seva hereva, Iniciativa, està disminuïda. El PSC va de derrota en derrota cap a la vaporització final. El lloc de tots dos l'està ocupant la galàxia Comuns: Podem i el moviment d'Ada Colau. L'alcaldessa no va ser a les autonòmiques i la candidatura de Rabell i Coscubiela es va estavellar. Va donar la cara a les generals i la candidatura de Domènech
