fa uns deu anys es va iniciar el rodatge d'un petit film de culte amateur titulat Festí de sang. Els responsables érem l'Albert València i un servidor, un parell d'historiadors de formació amb ínfules de cineastes, que feia tan sols un any que ens havíem conegut en un postgrau de guió i realització de la Fundació de la Universitat de Girona. El director i guionista Jordi Cadena era el coordinador i el professor principal d'un curs irrepetible, bàsicament perquè mai més es va tornar a fer, i on molts dels seus alumnes vam posar les bases del cinema que frisàvem per explorar. Recordo que amb l'Albert aviat vam coincidir en gustos i, durant algunes de les interessantíssimes classes teòriques del curs, vam començar a debatre en veu baixa sobre Evil Dead, La nit dels morts vivents i altres films de gènere memorables que sens dubte havien copsat la nostra ànima creativa.

Aquell curs havia d'acabar uns quants mesos més tard amb la filmació d'un curt propi que també mereixen ser desempolsats; l'Albert va signar La pell de plàtan, una faula sobre la fatalitat o no del destí protagonitzada per l'Albí Rueda, i deutora del millor i primerenc Woody Allen; un servidor va parir Versus, una anada d'olla bel·licista sobre falsos dobles que intentava referenciar, naturalment, els grandíssims John Carpenter i Sam Raimi. El meu escamot protagonista estava format per en Sergi Caballero, en Joan Ramon Santasusana, la Marta Caballero i l'inconfusible Richard Elelman. Aquestes dues concepcions d'entendre el cinema, diferents però alhora força properes, s'havien de creuar en quelcom més agosarat que ja s'estava gestant: Festí de sang.

Recordo que inicialment havia de ser un curtmetratge però la il·lusió i l'energia que moltes vegades dóna la ignorància ens van fer sumar pàgines al manuscrit i, en definitiva, minuts al rodatge. «Tant per tant fem una pel·li, home! Amb dos collons!», ens anàvem repetint totalment inconscients de la bogeria que acabaríem per abordar. Enllestit el guió, tancat el càsting (on nosaltres mateixos érem presents), conformat l'equip i trobades les localitzacions, hi vam anar a totes: durant un any vam gravar quasi tots els caps de setmana; entre setmana produíem, els dissabtes filmàvem en unes sessions maratonianes, i els diumenges, clar, moríem. El resultat, acabat de muntar dos anys després, va quedar prou digne i amb la perspectiva que dóna la distància, molt entranyable. L'argument? Un bosc maleït, sectes càtares, llibres de morts, zombis i postadolescents amb ganes de follar, és a dir, joventut, poca vergonya i sobretot allò que havia d'explicar les dèries d'uns autors que, lluny de morir als voltants del monestir de Palera de Beuda, on es va gravar tot, van prometre's trobar-se anys més tard a Sant Martí. Molt aviat us convidarem a fer-hi una visita de cortesia però abans pagava la pena recordar que amb Festí de sang va començar tot, que diria el poeta.