en llegir, trimestre a trimestre, els informes del Banc d'Espanya i de la comptabilitat nacional, es diria que el país prospera malgrat l'absència de govern. O potser degut precisament a això. De fet, per a què necessitem un govern si els centres de salut obren cada dia, les escoles reinicien la seva activitat després de les vacances, i el turisme i les exportacions van vent en popa? L'elevat dèficit públic no impedeix que es paguin puntualment les pensions, els sous dels funcionaris i les prestacions per desocupació. El BCE s'encarrega de cobrir totes les nostres emissions de deute i la moneda comuna garanteix el valor dels nostres estalvis; de manera gradual, els bancs tornen a oferir crèdit i de nou es crea ocupació. Una normalitat en absència de política -o donant-li l'esquena a la política- constitueix una d'aquestes temptacions que creiem veure corroborades en els casos de països amb tensions de govern similars al llarg de la història recent, com seria el cas de Bèlgica o de Itàlia.

Però, en realitat -ho sabem-, aquesta mena de deserció de la convivència política no només ens desprestigia davant la resta de països, sinó que a més ens afebleix social i moralment. Sense govern hi pot haver present, però difícilment es pot construir un futur digne. Igual que succeeix amb l'educació, l'art de la política s'assenta sobre un binomi: la capacitat d'embastar amplis consensos entre la ciutadania i de liderar des de les conviccions. Insisteixo en el paral·lelisme amb l'educació, perquè també a l'escola es treballa en diàleg amb la societat i des de la força i el pes de les nostres conviccions. No és un equilibri senzill, sobretot quan es manca d'una sòlida tradició cívica.

Iniciem un nou curs escolar i la malenconia pel fracàs polític -som repetidors per segona vegada- té el seu correlat en la profunda sensació de desorientació educativa en què estan immersos molts alumnes, professors i pares. A vegades penso que, en els col·legis -en els espanyols, almenys, encara que segurament es tracta d'una crisi molt més global-, es viu una cosa semblant al que va suposar el Concili Vaticà II per als catòlics. El vell, l'antic, ja no se sosté i s'abraça qualsevol novetat, que passa per ser la panacea de tots els mals.

Hi ha alguna cosa especialment tràgica en aquest procés perquè, si d'una banda es trenca amb la tradició -de l'atenció, de la memòria, de la repetició més o menys insistent fins a aconseguir el domini d'una matèria-, de l'altra s'utilitza els alumnes com conillets d'Índies d'experiències educatives els resultats de les quals, moltes vegades, disten de ser el que a un li agradaria que fossin. ¿Constitueixen les revàlides o l'educació per al test una alternativa real al fracàs escolar? Ho dubto. Però, al mateix temps, quina confiança es pot dipositar en un ensenyament de les matemàtiques basat en teories neurocientífiques tan dubtoses com la de les intel·ligències múltiples?

La desorientació educativa té molt a veure amb la incapacitat política d'establir un mínim comú de coneixements i de conviccions que pugui ser acceptat per tota la comunitat docent. En última instància es tracta d'un fracàs de la política, la qual cosa planteja la hipòtesi dels vasos comunicants entre ambdues entitats. Necessitem un govern per prendre decisions que vagin més enllà de les urgències immediates. I, al mateix temps, ens cal arribar a consensos que dotin d'una certa estabilitat no només a les nostres institucions més bàsiques, sinó també -i sobretot- a aquells valors que orientin el destí de la societat: unes idees compartides del que és just i del que injust, del bo i del que perjudicial, del que seria desitjable i del possible...