El fracàs en política no sol ser unívoc, sinó que admet una àmplia varietat de respostes, com hem pogut comprovar al llarg d'aquests últims mesos. La mala política es mimetitza amb la frivolitat democràtica quan la paràlisi partidista deixa en suspens la necessitat de comptar amb un govern. Ara que es parla tant de "democratitzar la democràcia", cal preguntar-se quant haurem perdut pel camí en renunciar voluntàriament a aquesta capacitat única de construir consensos que defineix el parlamentarisme. Després de dos intents fallits i camí ja d'unes terceres eleccions si no passa una sorpresa després de les eleccions gallegues i basques, una cosa a hores d'ara difícil de predir, Espanya ha entrat en un trist impàs que, paradoxalment, només és possible per l'evident recuperació econòmica iniciada fa dos anys. En el context de 2010-2011, quan la situació pressupostària augurava una fallida i el país xipollejava en el fang del rescat, la paràlisi governamental hauria estat impensable. Amb la millora del PIB, en canvi, torna el to caïnita de la nostra tradició política. Els amors i els odis eterns es dediquen a fer la traveta als interessos generals: massa metafísica per a una època tan descreguda.

Les tesis actuals de modernització es refereixen a la importància de les institucions. La qualitat d'aquestes consolida i sosté el progrés de les nacions, com hem llegit a ¿Por qué fracasan los países?, un conegut assaig dels professors Daron Acemoglu i James A. Robinson, molt citat entre els regeneracionistes espanyols malgrat les crítiques que el llibre ha merescut fora de les nostres fronteres entre elles les del fundador de Microsoft, Bill Gates, que es pregunta per què Acemoglu i Robinson no tenen en compte la situació geogràfica de les nacions.

En realitat, ningú no dubta que les institucions construeixin una societat en un sentit o altre, encara que per si soles no són suficients. Evidentment, constitueixen una eina fonamental que dota de la necessària seguretat jurídica als estats, depura les corrupteles i facilita una via per a solucionar de forma ordenada els conflictes entre diferents interessos. I és la bona qualitat de les institucions espanyoles la que ha permès anar sanejant la partitocràcia corrupta o que, malgrat tots els pesars, el govern de la nació hagi seguit funcionant al llarg d'aquests mesos.

La crisi política que vivim a Espanya no respon al fracàs de les institucions, sinó que, al contrari, sense elles estaríem molt pitjor. Però, al mateix temps, aquestes institucions es mostren incapaces de solucionar el bloqueig parlamentari; entre altres motius, perquè aquesta no és la seva feina. Enfront del que sostenen Acemoglu i Robinson, el progrés de les nacions depèn també de quelcom molt més fugisser i menys tècnic que les institucions: la textura cultural dels pobles, el seu múscul moral, els seus hàbits i tradicions, i per què no dir-ho, així mateix la seva intuïció i memòria polítiques. En això, com en tantes altres coses, Tocqueville tenia raó: les formes de l'Estat necessiten de la cultura dels pobles.

I és la tradició política espanyola -les nostres conviccions, diguem- la que ens està fallant. La que ens impedeix arribar a consensos, acords i renúncies generoses. La que sembla no creure en la trobada, sinó que exigeix la confrontació o la revetlla futbolera. La que no entén que l'essència de la democràcia és cooperar en la diferència. L'absència de generositat, en canvi, referma en el nostre inconscient col·lectiu el dogma de les Espanyes irreconciliables -les dues Espanyes, per així dir-ho-, condemnades a una mena de carreró sense sortida.

Si al final se'ns convoca a unes terceres eleccions, em temo que la qüestió a dirimir ja no serà el judici positiu o negatiu que ens mereixen els quatre anys de govern de Mariano Rajoy, sinó la capacitat política dels principals partits per resoldre les seves diferències i formar un govern estable i eficaç. ¿Van fer prou? Per què ni tan sols es van proposar negociar? I, per descomptat, el nostre vot ha de reflectir si nosaltres, els ciutadans, som millors que la nostra classe política i li oferim la solució que en tots aquests mesos no ha sabut explorar; o si per contra ells, els polítics, han après la lliçó i s'atreviran a deixar de banda la frívola retòrica de l'immobilisme.