leonardo da Vinci va fer de cambrer, de restaurador públic i cuiner i durant 30 anys; fou Gran Mestre dels convits i festes a la corts dels Sforza, a Milà (?; espereu la resposta més avall).

Un dels llibres de gastronomia de més èxit, i del qual se'n fan contínues edicions, és el de les Notes de cuina de Leonardo da Vinci, del qual crec que no hi ha una edició catalana, seria una bona idea fer-la, comentada; oi tant, i més que ara es reivindiquen els contactes de Leonardo amb la cultura catalana, a través de la cort de Nàpols. Leonardo utilitzava com a colors propis els de Catalunya (tres o quatre pals vermells sobre fons groc), també adoptats per la cort de Nàpols i encara avui oficials a la ciutat. Atès el fet que Nàpols al segle XV?va ser la capital de la gastronomia d'Europa -sota empremta catalana, el cuiner de la cort, Mestre Robert (dit «Ruperto de Nola» pels espanyols, ja que així no passa per català), va escriure el seu importantíssim Llibre del coc en català-, capitalitat continuada al segle XVI, compartida amb Roma mercès als Borja.

Aquesta cort, en efecte, era la més refinada del Quattrocento pel que fa a les arts del menjar, i n'era, com dèiem, el cuiner reial el català Mestre Robert, el Ferran Adrià del segle XV. Si Leonardo s'hagués interessat per la cuina, doncs, aquí hi hauria fet un magnífic aprenentatge, al costat d'un geni a la seva altura. A part que la seva ensenya eren els pals catalans... El somriure de la Gioconda, en aquest cas, seria més murri!

Aquestes Notes de cuina de Leonardo da Vinci és el llibre comodí emprat per gastrònoms i periodistes que volen quedar bé -i una mica cultes- sempre que parlen d'algun aspecte històric de la gastronomia. Fins i tot, em va costar convèncer els ?guionistes o productors (en aquest cas productora) del programa de TV3 El favorit, presentat per en Toni Soler i amb la col·laboració de l'Oriol Junqueras, que no s'hi inspiressin, cosa que finalment -i de forma barroera- varen fer! Vaig dimitir, i no vaig cobrar res per l'assessorament. La plaga dels productors i productores saberuts no té aturador. Per exemple, hi presentaven coses tan ridícules com l'invent del «tovallló» (cosa completament falsa) i l'ús de conills lligats a les potes de les taules o cadires per fer aquest comès!

A causa de la genial personalitat del seu autor, les coses més delirants del llibre són citades reverencialment. Ens assabentem de receptes extremes d'alta gastronomia, com el liró farcit, els «tritons» fregits o el púding de mosquit blanc, i fins algunes d'origen català, com el menjar blanc. Quan vaig llegir per primera vegada aquestes Notes de cuina, no obstant, en veure que Leonardo qualificava aquest plat d'«espanyol», se'm va encendre l'alarma: al seu temps, Espanya, com a regne, encara no estava inventada, i en altres documents coetanis (com el receptari de l'italià Martino de Como) el menjar blanc sempre és anomenat «alla catalana».

Passant per sobre del prestigi de l'anotador de l'edició espanyola -José Carlos Capel, el crític gastronòmic d'El País i un desconeixedor de les coses catalanes, incloent la història de la cuina, com tots els crítics espanyols- vaig descobrir que l'esmentat llibre -suposadament basat en un hipotètic Codex Romanoff- és apòcrif.

En realitat és una obra escrita en clau humorística per Jonathan Routh i la seva dona Shelagh. Jonathan Reginald Surdeval Routh (1927) era fill d'un coronel de l'Exèrcit britànic, va estudiar història a Cambridge i es va dedicar amb èxit a l'humor, a la pintura i la televisió.