sostenen noves enquestes que el partit conservador de Mariano Rajoy tornarà a pujar dos punts i alguns escons en el cas que es repeteixin per tercera vegada les eleccions. Problema resolt, per tant. Només cal repetir en tres o quatre ocasions més la votació perquè el PP assoleixi aquest quaranta i escaig per cent de vots que en general proporcionen una majoria suficient.

No cal refiar-se gaire d'aquesta classe de pronòstics, però sí de la tendència que marquen: i aquesta no pot estar més clara en el cas que ens ocupa. Els conservadors van obtenir un 28,7% del vot al desembre de 2015; van guanyar cinc punts més a les de juny d'aquest any i a hores d'ara ja se'ls anuncia un augment de dos per a una eventual nova consulta per Nadal. Si continua la progressió que prediuen els sondejos i certifiquen les anteriors votacions, el partit de Rajoy superaria a finals del proper 2017 el percentatge de vots necessari per governar.

Certament, la fórmula de repetir eleccions fins que per fi surti una majoria de les urnes pot resultar enutjosa per als més impacients. De dos en dos punts de pujada (si es mantingués la tendència) trigaríem entre any i mig i dos anys a comptar amb un govern funcionant al màxim; però això també té els seus avantatges. En primer lloc, Espanya batria el rècord de Bèlgica, país amb prou feines existent que va estar durant vint mesos sense govern i tampoc li va anar tan malament. Al contrari. Obligats a gastar només el just i sense cap marge per idear ocurrències, els governants interins de Brussel·les no van poder fer els ajustos que els ?exigia Merkel i, d'aquesta manera, es van estalviar alguns dels més durs efectes de la crisi. És lògic. Com ja s'ha recordat en anteriors ocasions, un Consell de Ministres interí no pot canviar la reglamentació laboral, ni promulgar lleis que allarguin l'edat de jubilació, ni apujar els impostos: per citar només algunes de les desagradables tasques que sovint s'entesta a escometre.

Potser intuint aquests beneficis, els votants espanyols no paren de dibuixar resultats impossibles de gestionar pels seus quatre principals partits cada vegada que són cridats a les urnes. Es diria que volen allargar tot el possible el feliç llimbs de govern en què viuen des de les passades festes de Nadal, actitud que tampoc sembla desagradar en excés a Mariano Rajoy, que va camí de convertir-se en el president en funcions més interí de la Història.

Sorprèn ja una mica més la insistència -ratllant l'obstinació- del socialdemòcrata Pedro Sánchez, entestat a negar a Rajoy l'opció que governi en minoria amb gaire?bé tots els altres partits a l'oposició. Això convertiria el president en un èmul del màrtir sant Llorenç, a qui els seus torturadors van rostir en una graella. Obligat a pactar amb els seus adversaris cada llei que se li ocorregués, començant pels pressupostos generals, és de suposar que Rajoy acabaria tan socarrimat com el pobre sant. En lloc d'això, Sánchez sembla preferir que es repeteixin una i altra vegada les eleccions fins que la progressiva deserció dels votants i la fidelitat dels seus al PP li donin de nou el govern Rajoy. Ja ho deia Mao Tse Tung: anem de derrota en derrota fins a la victòria final. Però ell no es referia a la de l'enemic, és clar.