dos avis es disputaran d'aquí a dos mesos la presidència dels Estats Units, que és tant com dir la del món. Donald Trump té setanta anys i la seva contrincant Hillary Clinton va pels seixanta-vuit, fet que potser expliqui l'interès dels votants per l'estat de salut dels que aspiren a governar-los la vida.

Els dos aspirants es resisteixen a presentar el seu historial de malalties per no donar avantatge a l'adversari. Haurien de prendre exemple de Manuel Fraga, que ja octogenari va concórrer a la reelecció a Galícia amb un certificat mèdic per davant per acreditar el seu bon estat de salut.

La veritat és que, ja guanyi Clinton, ja ho faci Trump, els destins del món estaran a partir de novembre en mans d'un avi o una àvia. Aquesta circumstància seria incomprensible a Espanya, on els partits trien líders de trenta anys o com a molt quaranta, amb l'única excepció de Mariano Rajoy, a qui tots els altres volen jubilar invocant, entre altres motius, la seva condició de sexagenari.

No és cap novetat, però, als Estats Units. De fet, Ronald Reagan va saber treure-li partit als 73 anys que tenia quan va revalidar la seva presidència a les eleccions de 1984.

En l'últim debat de campanya, el seu contrincant Walter Mondale va cometre la imprudència d'al·ludir a la vellesa de qui va ser actor secundari en tantes pel·lícules de l'Oest. «No entraré en l'assumpte de la meva edat», va replicar enginyosament Reagan, «perquè la veritat és que no voldria aprofitar-me de la joventut i inexperiència del meu rival». Diuen els especialistes en publicitat i màrqueting polític que aquella ocurrència va ser una de les claus de l'aclaparadora victòria de Reagan a les urnes.

Malgrat la seva veterana condició, no són pocs els historiadors -majoritàriament, de la branca conservadora- que classifiquen el (mal) actor Reagan com el millor president americà del segle XX. Encara avui es discuteix si el seu projecte d'escut antimíssils informalment anomenat «guerra de les galàxies» va ser o no determinant en la caiguda de la Unió Soviètica; però ningú dubta que la seva presidència va coincidir amb la fi de la guerra freda i el començament de la política d'imperi únic encara vigent.

Els seus detractors al·leguen, però, que els primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer se li van manifestar a Reagan quan encara estava al capdavant de la primera superpotència del món. Aquest és, entre altres, un dels riscos de posar en mans d'un polític de certa edat algunes de les decisions que podrien influir sobre el destí del seu país o, en el cas dels americans, el de la resta del món.

Advoquen, en canvi, a favor de la competència dels avis amb l'exemple de Winston Churchill, que va deixar el poder als 77 anys; i més encara el de l'alemany Konrad Adenauer, que va emprendre la seva carrera política complerts ja els setanta i la va perllongar fins a aconseguir la feliç condició de nonagenari. La senectud no li va impedir afrontar la reconstrucció d'Alemanya i la seva conversió en potència econòmica mundial durant els 14 anys del seu mandat.

No és segur que Trump o Clinton exerceixin el càrrec amb la mateixa brillantor, però això no depèn tant de l'edat com de les seves encara no demostrades habilitats. El cas és que, guanyi qui guanyi, ens manarà un avi. I aquí encara posem pegues a Rajoy pels seus seixanta.